Els falta Puigdemont

Deu dies després de l’ope­ració Gàbia per atra­par el pre­si­dent a l’exili Car­les Puig­de­mont, del gas pebre con­tra ciu­ta­dans pacífics i d’una roda de premsa en què el comis­sari en cap dels Mos­sos d’Esqua­dra s’aven­tu­rava a degra­dar i des­qua­li­fi­car política­ment el 130è pre­si­dent de la Gene­ra­li­tat, el comis­sari Sallent encara no ha estat des­tituït; ni pel dis­po­si­tiu sobre­di­men­si­o­nat que va orde­nar, ni pel fracàs d’aquest dis­po­si­tiu, ni per la seva insu­bor­di­nació ins­ti­tu­ci­o­nal, i encara menys per haver diri­git la seva frus­tració con­tra els agents del CME que, estant de vacan­ces, donen a Car­les Puig­de­mont la cober­tura que marca la llei i que el govern espa­nyol li con­ti­nua vetant. El con­se­ller Elena es queixa amar­ga­ment que el pre­si­dent Puig­de­mont ha vol­gut enge­gar ERC a la trin­xera espa­nyo­lista, però no és ell. Som el que fem, i els Mos­sos d’Esqua­dra, que havien estat per­ce­buts com una poli­cia del i per al país, exem­ple de pro­porció, eficàcia i res­pecte democràtic davant el ter­ro­risme i la delinqüència però també davant l’a por ellos, ara són el braç exe­cu­tor de la des­me­sura, de la violència gratuïta i d’uns jut­ges bun­que­rit­zats en la repressió fins i tot per sobre de la llei d’amnis­tia apro­vada pel Congrés. Som el que fem, i actu­al­ment el pre­si­dent de la Gene­ra­li­tat de Cata­lu­nya té un sòlid currículum espa­nyo­lista i aquests dies pri­o­ritza pas­sar uns dies de vacan­ces en un pala­uet reial de les illes Canàries amb Pedro Sánchez, abans que fer cos­tat a les vícti­mes dels atemp­tats del 17-A i els seus fami­li­ars. Agradi o no, la pre­sidència de Sal­va­dor Illa serà una etapa sig­ni­fi­ca­tiva d’una Recon­questa ini­ci­ada amb l’arenga reial del 3-O del 2017, que ha con­ti­nuat amb el 155 i la repressió dis­su­a­siva i con­ti­nua amb una con­tra­o­fen­siva econòmica, diplomàtica, cul­tu­ral, espor­tiva, poli­cial..., per terra, mar i aire. És el que Illa ano­mena “pas­sar pàgina”. I l’única cosa que des­men­teix aquesta pre­tensió de retorn a la nor­ma­li­tat de l’obediència autonòmica i la frus­tració per­ma­nent, és la figura del pre­si­dent Puig­de­mont i la seva resistència a clau­di­car enter­rant el somni de mili­ons de cata­lans.