PENSEM-HI
Un mes singular
La paraula agost no per a tothom té la mateixa significació. Aquest fet farà que quan ens retrobem al setembre parlarem de vivències ben diferents.
Aquest període sovint pot ser una petita mostra acotada en el temps de què voldríem viure i pot arribar a esdevenir, si així ens ho permetem, una parada, un punt i seguit que ens pot portar a reflexionar sobre com volem viure.
Malauradament, sovint la societat actual, amb la sobrevaloració de la imatge, empeny a emmirallar-se amb els altres i a anar a la recerca d’un suposat ideal. Això pot portar a embrancar-se en despeses inassumibles, quan en realitat hi ha entorns preciosos al nostre voltant a l’espera que els valorem, que hi transitem.
Per tant, considero fonamental poder connectar amb el desig, amb la curiositat, voler preguntar-nos què ens il·lusiona i donar suport a les nostres eleccions amb les possibilitats i necessitats pròpies.
Especialment, s’ha de parar especial atenció quan hi ha infants de curta edat. Recordo una pacient que em va trucar angoixada. Havien buscat les condicions ideals per passar les vacances i no ho aconseguien per les rebequeries del seu fill. Li vaig proposar que respectessin unes rutines i li anessin anticipant les diferents situacions, per tal de donar-li seguretat i intentar no confrontar-lo amb la incertesa. Com a adults hem de decidir amb presa de terra, ajustar les nostres expectatives a les necessitats dels infants. Si no, acumularem grans dosis de frustració, ja que el còctel infants i descans no acaba de combinar.
No obstant això, en realitat què és fer vacances? Tal volta la resposta és molt senzilla. Jo diria que és construir relacions de qualitat i intentar cuidar-se físicament i psíquicament durant l’any per tenir la ment en calma, doncs, encara que marxis, tal com diu la cançó de J.M. Serrat: “Mai no podràs fugir de tu.”
La qüestió és diferent quan està compromesa l’autonomia o la salut mental perquè en aquest període desapareixen les estructures que donen sosteniment i pot irrompre el sentiment de buit, solitud i abandonament. És fonamental parar atenció i donar la mà, acompanyar les persones grans, les que pateixen una fragilitat estructural o passen per un moment delicat en l’àmbit emocional.
Recordo un setembre en el qual un pacient em va relatar: “I de sobte em va venir a visitar el temut agost. A través de la finestra de l’habitació, encara podia sentir el soroll de les rodes de les maletes dels veïns allunyant-se. Immobilitzat pel passat, vaig abaixar la persiana i vaig esperar el setembre!”
(*) Psicòloga psicomotricista
Col·legiada núm. 10391 Col·legi Oficial de Psicologia de Catalunya