Patates fregides
És al vespre quan la fortor d’oli fregit, d’estiu i de turistes, s’imposa a la flaire particular
La bravada de fritura s’enganxa sense demanar permís tot i les quatre gambades de distància que et separen de les terrasses on les serveixen. L’olor familiar, la que vols que s’empelti, és la de l’aigua enclaustrada, la de carpa llustrosa, la de pesca amb salabret. És al vespre quan la fortor d’oli fregit, d’estiu i de turistes, s’imposa a la flaire que no és global sinó particular d’un entorn lacustre que cada vegada té menys flaires particulars, i s’assembla a qualsevol fotografia de finals d’agost. Fa ja molts estius, quan desconeixíem les patates braves –quadradotes, precongelades i amb salsa de súper– i al final d’agost plovia, vaig assaborir les millors patates fregides, que es collien a l’hort on ara hi ha asfalt i s’espigaven a la paella, toves per dins i cruixents per fora perquè es feien en dues coccions: la primera amb l’oli calent i la segona amb l’oli molt calent. Els responsables d’aquella delícia eren una família de Flandes que s’hostatjava a la casa blanca que ocupa el xamfrà del final del carrer, davant per davant de la casa vainilla dels meus pares. Amb les filles, tres germanes de cabells daurats, compartíem les patates i jocs de taula amb l’idioma amb què s’entenen els nens. Un agost no van tornar. La separació dels pares va canviar els estius de les tres germanes. Però a la cuina de la part de baix de la casa blanca s’hi va tornar a cuinar, un altre agost, amb les mateixes flaires, que aquest cop venien d’Anvers. Hi havia dos fills, dos germans, amb qui per distància generacional mai vaig intercanviar jocs de taula les tardes plujoses d’agost ni banys en recs que encara feien olor de carpa.
Un dimecres de mercat, en un cafè de la plaça Major, un noi alt i ros, acompanyat d’una noia i dues criatures, es mirava rialler el meu pare, que li va tornar la mirada encuriosit. La joventut canvia, la vellesa s’escarxofa, amb sort, en un estany estancat i plàcid. Es va presentar com un dels fills, turistes d’agost de ca l’Angelina. Una fotografia va testimoniar el retrobament i es va enviar a Anvers per recordar als pares el vincle que havien creat, més de trenta anys abans, quan l’olor del turisme que s’enganxava era diferent, de patates palla fregides amb temps, amb gust de casa, de família forastera que cada agost ho era menys; del que fa que el dimecres hagi valgut la pena i també la vida.
