L’hora Illa

La unió dels astres i els acords aritmètics –amb confiances mútues que haurem de veure– han fet possible que ara mateix la política catalana no estigui en campanya electoral per repetir unes eleccions que s’haurien d’haver celebrat el 13 d’octubre. Ara –principis de setembre–, el panorama polític català s’intuïa electoral i cansat. M’atreveixo a dir que és positiu no haver repetit eleccions. Tot indicava que el resultat hauria estat pràcticament el mateix amb la política catalana encallada molts mesos en un moment de deures pendents de l’època Aragonès, entre d’altres la sequera. Com a resultat final s’ha establert un govern monocolor i socialista que té com a principal objectiu potenciar l’autonomia catalana mitjançant acords amb el govern espanyol. Tot plegat, lluny dels governs independentistes. Des d’Artur Mas fins a Pere Aragonès, passant per Puigdemont i Torra –i salvant les diferències entre ells amb diverses fórmules i sobretot en costos molt cars–, no han pogut aconseguir l’objectiu de la independència. S’han vist obligats a gestionar una autonomia. Després d’anys de governs independentistes. Ara, Salvador Illa vol ser president d’una comunitat autònoma que vol situar en els primers llocs d’una Espanya que voldria ser federal.

Primers dies d’un govern amb vocació de quedar-se una llarga temporada. Un govern que evitarà sobresalts. En tot cas vindran més endavant a l’hora del compliment dels acords –dimecres la ministra Montero s’haurà d’explicar al Senat– i de l’aplicació de la llei d’amnistia, en la qual els governs català i espanyol haurien d’imposar-se davant dels jutges. Un govern que ara per ara troba una oposició parlamentària dòcil. El PP i Vox no sumen per fer gaire res i l’oposició independentista ara per ara té més maldecaps per reorganitzar-se i replantejar-se que no pas per plantar cara al govern. Un moment dolç per a l’hora Illa.