Final de vacances

Si sabés, tots aquests dies que ell no hi era i jo deia a tothom “quina llibertat, quina pau, quin estalvi”, sense anar de bòlit per tenir la nevera plena per als dinars i els sopars, sense haver d’estar pendent de ningú, ni dels horaris de l’escola i el bàsquet, ni de si s’aixeca tard i ja no soc a temps de posar la rentadora dels llençols, ni de si s’empipa perquè perd als videojocs i he d’acabar tancant la porta del despatx per no sentir-lo, amb tota l’escalfor a dins, que mira que aquests dies és matadora, ni haver de demanar permís per anar a dormir quan ja no m’aguanto dreta però ell encara seguiria perquè la seva és una festa perpètua, com ha de ser a la seva edat, però no pas a la meva, que només té sentit si és per posa-la al seu servei. Si sabés la falta que em fa la seva nosa cada estiu, quan les vacances se’ns torcen i em toca tornar a la feina mentre ell encara és vora mar, potser no canviaria res del que ara fa, però li sabria greu per mi, perquè sempre ha estat sensible a les preocupacions dels altres. Per això no li agrada veure’m “atabalada”, que és l’adjectiu que fem servir en lloc d’enfonsada o perduda, que s’hi acosten més però ens els estalviem, perquè cap mare no hauria de permetre que els fills sabessin amb quin patiment els acompanyem mentre es fan grans, ni encara menys que els hem llençat els joguets vells aprofitant que no hi eren, perquè estiguin tranquils i siguem nosaltres, les qui plorem sobre el peluix espellifat. Si sabés la vida meravellosa que l’espera, cap d’aquests dies que no estàvem junts no li pesarà gens. Recordarà un temps feliç. I serà veritat.