Senglars al carrer de casa
De la presència del porc senglar per carrers i places de pobles i ciutats (també en platges o camps de futbol i fins i tot nedant a l’estany de Banyoles) n’havia sentit i llegit molt i n’havia vist força imatges, com tothom, però no ha estat fins fa uns pocs dies que em puc referir a aquests personatges com a visitants ocasionals del carrer de casa, a Olot (a les xarxes socials ho trobareu), de moment en horari nocturn i, pel que sembla, de manera discreta, sospito que a tall d’exploració prèvia a expedicions de més envergadura. Ja fa anys que se’n veien o deixaven rastre a la muntanya de rere casa i als horts del barri, però el fet que estiguin trepitjant calçades i voreres a la recerca de contenidors mal tancats i bosses d’escombraries que hagin deixat a terra, és a dir, espais diguem-ne de civilització suposadament d’ús exclusiu dels humans i, com a molt, també de les seves mascotes (bé, això és el que em pensava), provoca als urbanites la sensació d’invasió, de vulnerabilitat, tot i que, pel que diuen els entesos, aquestes bestioles no ataquen mentre no se sentin amenaçades. Està previst fer alguna batuda a la zona, però em fa l’efecte que amb els senglars podrem guanyar batalles però no pas la guerra. “Encara que tinguin menjar al bosc, que segurament no n’hi ha en tanta quantitat com per alimentar-se tots, entren a pobles i ciutats perquè hi és més fàcil trobar-ne”, em comenta un agent rural.
He d’admetre que si em llegeix un pagès a qui els senglars arruïnen les collites, o un conductor a qui un atropellament d’aquests animals li ha provocat un accident seriós, consideraran una fotesa la meva història, i amb raó. Buscant informació sobre la plaga del senglar a Catalunya, més enllà de la preocupació que genera a pagès i a ciutat i a les queixes de gent perjudicada o espantada, no he trobat una solució satisfactòria. Se’n maten molts, algunes tanques perimetrals eviten temporalment que entrin als conreus... però res impedeix que la invasió no només persisteixi, sinó que s’expandeixi. En definitiva, caldrà fer-se la idea que hem de resignar-nos a una coexistència sens dubte conflictiva. A no ser que aparegui un remei màgic, d’aquells tan improbables.
