Combatiu, inconformista, artista

Demà farà 30 anys de la mort d’Enric Marquès i Ribalta, una de les personalitats culturals més importants del nostre país. Era per damunt de tot combatiu i antifranquista, marxista pragmàtic, artista polifacètic i un home compromès. Corresponsal de la revista Presència a París durant el seu exili, va ser un dels fundadors de l’Assemblea d’Artistes de Girona i membre de l’equip fundacional de Punt Diari. El periodista Pau Lanao el va retratar: “Auster, enèrgic, sanguini, a vegades impulsiu fins al paroxisme, autoexigent, apassionat, lúcid i despert intel·lectualment.” Va morir el 8 de setembre de 1994, quan tornava a Llagostera, el seu poble d’adopció, en companyia de Mariàngela Vilallonga.

Nascut a la Rodona, a Santa Eugènia de Ter, el 19 d’abril de 1931, cinc dies després de proclamar-se la República, va perdre el seu pare, ferroviari, als 4 anys i la família va ser acollida a Avinyonet de Puigventós per un oncle, Xicu Marquès Casadevall, afusellat pels franquistes quan l’Enric tenia 9 anys. Va quedar doblement orfe, un fet que el va marcar tota la vida. Estudiant als Maristes i La Salle, va treballar al Banc de Bilbao per sustentar la família i per pagar-se les classes amb Joan Orihuel. Allà hi va conèixer Paco Torres Monsó, Emília Xargay, Carles Vivó i Montse Llonch i va iniciar un viatge artístic i personal que va sotragar la ciutat de Girona. A l’estudi que compartia amb Joaquim Casellas al barri de la Barca, va sorgir una obra amb força i color, que reflectia la ciutat antiga i els paratges idíl·lics de la Vall de Sant Daniel i que va tenir un cert èxit però que no podia explotar ni créixer artísticament per l’ofec que patia aquella ciutat de capellans i militars. El 1949 amb Emília Xargay i Joaquim Casellas, del Grup de Girona, va exposar a les Galeries El Jardí de Barcelona i poc després va viatjar a Tetuan, es va autoexiliar i va passejar per Europa fins a instal·lar-se a París, on va recollir cartrons, va fer de rentaplats i pintor de parets i va conèixer Anny Henry, amb qui va tenir dos fills, Luci i Xicu. Allà va viure el Maig del 68, que va explicar a Presència amb el pseudònim d’Eugeni Ribalta. Va tornar el 1974 a Girona, la ciutat que estimava i el mortificava. Va fundar l’Assemblea Democràtica d’Artistes i es va convertir en un agitador cultural.

Va morir massa aviat però es va convertir en un referent intel·lectual i ètic, “un punt de referència, una mena de consciència crítica sempre insatisfeta, que interpel·lava criteris i estimulava accions”, deia d’ell la Revista de Girona. Se n’han escrit llibres i se li han fet exposicions, però cal reivindicar la seva figura i la seva obra com a pintor, cartellista i dibuixant. Moltes obres el defineixen. Destaca la potent Família, donada al Museu d’Història de la Ciutat; la imatge de Sant Feliu i la catedral portada del llibre L’art, la ciutat i el món, i que Narcís-Jordi Aragó va voler que fos la imatge del seu recordatori, i sempre m’ha impressionat el retrat que va fer de Just Manuel Casero quan li van rebentar un ull en una manifestació antifranquista el 1976 i que es pot veure al Museu d’Història de la Ciutat de Girona. Cal mantenir viva “la flama de la il·lusió i l’inconformisme que ell va conservar sempre”, va escriure Josep Clara. Que així sigui.