Vella Guerra Freda

El que ha passat aquesta setmana a Geòrgia és molt important, molt greu i molt inquietant. Ho és perquè tota guerra és un drama humà terrible. Però ho és també perquè aquesta guerra dibuixa un mapa de les relacions internacionals que recorda alguns dels pitjors aspectes de la vella Guerra Freda. Per entendre’ns, l’entrada dels tancs russos a Geòrgia recorda molt l’entrada dels mateixos tancs a Hongria o a Praga. O, d’una altra manera, a Txetxènia. Al darrere hi ha la mateixa lògica: Rússia vol mantenir per la força una àrea d’influència al seu voltant i es considera amb dret pràctic a la ingerència en l’espai que creu que li correspon. Aquest espai ha estat variable al llarg de la història. Però la voluntat d’actuar com un imperi la tenien els tsars, la va tenir el règim soviètic i la té també Putin, en termes sovint molt semblants. A Geòrgia l’ha tornada a ensenyar, aprofitant com a excusa el conflicte real d’Ossètia del Sud. Del que es tractava era de castigar Geòrgia pel seu alineament prooccidental i llançar un advertiment a una sèrie d’Estats de la zona que han seguit el mateix camí.

Aparentment, com que en l’excusa del conflicte es parla d’independències, drets a decidir, proclamació de la independència de Geòrgia, voluntat d’independència d’Ossètia –per tal d’annexionar-se a Rússia!–, podria semblar que la lògica del que ha passat a Geòrgia s’assembla més a les guerres balcàniques que no pas a la vella Guerra Freda. De fet, hi ha semblances, entre els Balcans i el Caucas: l’existència en un espai reduït de grups ètnics nacionals diversos, amb la religió participant d’una manera important en la seva definició, sovint barrejats sobre un mateix territori i amb disputes territorials atàviques. Ossètia seria com Kosovo, en aquesta lògica. Però la guerra de Geòrgia no ha estat un conflicte interètnic, entre ossetes i georgians. Ha estat la intervenció d’una gran potència en el territori d’un altre Estat. Les guerres balcàniques, el paradigma dels conflictes de després de la Guerra Freda, van ser conflictes interètnics que remetien només en segon terme a una disputa geoestratègica entre grans potències. La guera de Geòrgia és un conflicte geoestratègic que aprofita un problema local, una disputa ètnica i territorial. El fet diferencial és Rússia. El paper de Rússia.

En el conflicte ètnic i territorial, en el Caucas com en els Balcans, és complicat saber qui té tota la raó. En poden tenir els georgians, en poden tenir els ossets que no volen formar part de Geòrgia, en poden tenir fins i tot les minories russes que no se senten ben tractades en els nous Estats nascuts de la disgregació de la Unió Soviètica. La solució democràtica és sempre el dret a l’autodeterminació, però en panorames com el balcànic i el caucàsic la pregunta acaba sent sempre qui és el subjecte d’aquest dret. Qui és qui s’autodetermina. Però –repeteixo– aquest conflicte ha estat l’excusa, no la causa, de la intervenció russa. Rússia intervé a Geòrgia en lògica de Guerra Freda per marcar territori, perquè en la seva visió imperial hi ha tot un sistema d’Estats que orbiten entorn de les grans potències, com ella és o vol ser. Fixem-nos que els primers que han sortit en defensa dels georgians són els tres països bàltics, Ucraïna, i fins i tot Polònia: els que temen que podrien ser víctimes també d’aquesta concepció orbital entorn al poder rus heretada de la Guerra Freda.

Un altre fet important –i en aquest cas, diferencial al cas de Hongria, Praga o fins i tot Txetxènia– ha estat la pressió internacional molt ràpida per aturar el conflicte. En la lògica de Guerra Freda, quan la Unió Soviètica enviava els tancs a Budapest estava actuant al pati de casa. Ara, la comunitat internacional ha volgut aturar de seguida l’acció de Putin. I una altra novetat: el protagonista ha estat Sarkozy, que una part de la nostra opinió pública havia donat prematurament per amortitzat. Sobretot des del moment que va assumir la presidència de torn de la Unió, França té un paper destacadíssim en la diplomàcia internacional, en nom d’Europa. En aquest cas ha eclipsat els Estats Units, en part també perquè Bush està en la recta final del seu mandat. Europa torna a tenir paper en la política internacional, a compte d’Estats Units, però precisament quan està més en sintonia amb els Estats Units.

També des de Catalunya hem de mirar amb interès i amb preocupació el que ha passat a Geòrgia. En primer lloc, perquè som ciutadans del món, i la instal·lació d’un nou clima de Guerra Freda –no tan sols entre Estats Units i Rússia, sinó amb un caràcter més multipolar– també ens afecta a nosaltres. En segon lloc perquè la lògica de la Guerra Freda i dels imperis regionals va en contra del dret dels pobles a decidir el seu futur, blinda les fronteres i esclerotitza la diplomàcia. Per tant, ens ho hem de mirar preocupats. Però també hem de saber valorar el que aquest conflicte demostra de variació sobre la vella Guerra Freda: el paper de la comunitat internacional i el pes que hi acaba tenint una opinió pública lliure i informada. La Guerra Freda ens va en contra. La llibertat, a favor.