Onze de Setembre, Diada Nacional

Estic en profund desacord amb tota aquella gent que defensa que la Diada Nacional de Catalunya s’hauria de canviar al 23 d’abril, la festa, diuen, que tots els catalans senten com a seva. Doncs no, que no ens toquin Sant Jordi perquè és el dia feiner més festiu del món mundial. Sant Jordi és Sant Jordi i ja ens està bé com està. Encara que potser hi haurà algú dels que ho defensen que ho fa de bona fe, la majoria dels que demanen que l’Onze de Setembre deixi de ser la Diada Nacional ho fan per qüestions partidistes de caire espanyolitzant. Si no senten l’Onze de Setembre com a Diada Nacional potser és que no se senten catalans. La diada està oficialitzada pel Parlament de Catalunya amb data 12 de juny de 1980, la primera llei del nostre Parlament. I per acabar de reblar el clau, l’Estatut del 2006, aquell pel qual van passar el ribot d’en Guerra i el Tribunal Constitucional el va esmenar contra la decisió del que havien votat la majoria de ciutadans de Catalunya, deixa clar que la bandera, l’himne i la Diada són símbols nacionals de Catalunya.

Sí, commemorem una derrota, la dels defensors d’unes institucions nostrades que volien regir-se per elles mateixes i donaven suport al monarca de la casa Àustria, que respectava el model descentralitzat enfront de la monarquia borbònica i de l’estat centralista i tirànic. Commemorem una derrota bèl·lica, però també la determinació del poble català d’aixecar-se l’endemà i continuar lluitant pels seus drets. Tot això els de la meva generació ho vam haver d’aprendre perquè no en teníem ni idea després de la llarga dictadura franquista. Per això vam haver d’aprendre d’on sortien Els Segadors (gràcies, Rafael Subirachs per Catalunya Comtat gran) i qui era Rafael Casanova, al qual vam afegir un de i una essa al cognom durant massa anys. I Josep Tarradellas, el Molt Honorable President de la Generalitat que ens van recuperar revistes com Presència, que també ens explicaven què era la Generalitat. Recordo aquella primera Diada de 1976, evidentment no oficial, la primera al carrer tolerada després de la mort del dictador. Una Diada encara mig clandestina que es va traslladar a Sant Boi, lloc on va morir Casanova i, en el cas de Girona, a la Devesa, fora de la ciutat. Recordo amb emoció recuperar l’himne, que no ens sabíem, i els carrers per demanar el que demanava l’Assemblea de Catalunya: llibertat, amnistia i Estatut d’Autonomia. I el retorn del president Tarradellas, ja el 1977, quan s’havien celebrat les primers eleccions a les Corts Espanyoles i a Catalunya havien guanyat les esquerres, PSC i PSUC.

Sembla naïf, tot plegat, però no ho va ser. Molta gent hi va deixar la pell en aquells anys, i algun ull, com Just Manuel Casero. Després el partidisme es va carregar l’Assemblea, Suárez va portar Tarradellas en una jugada política brillant per frenar les esquerres, i Jordi Pujol va guanyar les primers eleccions al Parlament, després de l’Estatut de Sau. Han passat 48 anys de la mort de Franco. Es van carregar l’Estatut, no volen aplicar l’amnistia aprovada al Congrés i continuem lluitant per la llibertat. I per molt anys.