La mula hi veu i no beu

Una bona colla de lectors amatents als detalls (gràcies a tots) m’han fet veure molt amablement que a casa seva el que passava amb la mula, per molt que xiulessin, era que, si la mula no volia, no bevia i no pas que no s’hi veia. De fet, també era així a casa nostra, encara que ahir ho escrivís a l’inrevés i digués que ja podies xiular si la mula no volia veure. No és que a casa hi hagués una mula estranya. Una mula d’aquestes característiques (ara m’hi veig, ara no) tindria més connexió amb la Francis de la filmografia dels cinquanta que amb l’àvia Neus i la paremiologia catalana. És simplement que em vaig equivocar i vaig escriure beure amb v, que té pebrots. “Ja pots xiular si la mula no vol beure!”, deia l’àvia Neus. Mai havia dit: “Ja pots xiular si la mula no vol veure!” Temps era temps, a les llars d’aquest país, l’animal que no s’hi veia era la vaca. Com a mínim després de Joan Maragall no hi ha hagut discussió. Generació rere generació vàrem memoritzar aquell cop de roc llançat amb massa traça, amb què un vailet va buidar-li un ull, i aquell tel que se li va posar a l’altre ull i que va deixar la vaca cega. També és veritat que en els darrers temps hi ha més trànsit del normal que avança d’esma pel camí de l’aigua, i que topa de cap en una i altra soca. No són només vaques, no. No és estrany veure molt de polític que topa de cap en una i altra soca i que ja pots xiular, que ni beuen ni hi veuen. Són tossuts com una mula.