Opinió

Memòria d’un instant

El coratge d’Àngels Martínez Castells

“Vàrem emprendre un llarg, difícil, /perillós camí. I estimàvem les coses / –fossin neu o fang, /rosada o constel·lació. / I les fèiem nostres per causa / de l’amor que ens havia ensenyat com anostrar-les.” Joan Vinyoli

Sospito que és exactament així com l’Àngels Martínez Castells va viure, emprenent un llarg i difícil camí, fent-se seves totes les coses per causa de l’amor, senzillament, naturalment, estimant-les.

No hi cap drecera a la seva vida, ni un instant d’abatiment –només, potser, arran de la mort del seu estimat José Moreira, Zè–, ni un petit tremolor de dubte. Una vida jugada a fons, apostant a totes, perquè la vida o s’omple de vida o no paga la pena viure-la.

La seva trajectòria és coneguda. Nascuda a Mollet de família de menestrals, va poder estudiar i arribar a ser professora d’Economia a la Universitat de Barcelona durant dècades. Compromesa amb els més desvalguts, es va alçar com un baluard per la defensa de totes les causes de justícia, llibertat i igualtat. Si algú es pregunta què vol dir ser republicà, que estudiï l’Àngels. En el seu perfil de Twitter es definia: “Republicana d’esquerres i feminista. Triar la vida vol dir viure col·lectivament en equitat. Defensar la salut és una esmena a la totalitat al sistema actual.”

Lluitadora antifranquista i militant del PSUC. No només el seu somriure ens recorda la Muriel Casals, també el seu compromís cívic i polític d’aquells anys. I encara després, aquella professora, humanista, tan interessada en l’ètica de la política com en la política de l’ètica, de formes vellutades però amb paraules carregades de força i sentiment, amb una naturalitat i un desacomplexament insòlits basats en un llenguatge planer i directe, emergia amb una energia inesgotable, igual que la Muriel.

La seva serenitat i cordialitat, amarades de serenor i de la seva proverbial generositat, amagaven una passió granítica per la idea de llibertat més exigent. Membre fundadora d’Esquerra Unida i Alternativa, partit pel qual es va presentar en algunes eleccions, va formar part de la candidatura de Podem al Parlament en les històriques eleccions del 2015 essent escollida diputada per Catalunya Sí que es Pot.

És aleshores quan la seva figura agafa una dimensió nacional. El seu grup era clau en els futurs esdeveniments que anaven a succeir. En bona part, de la decisió que prengués ella i els seus companys el procés d’independència podia bascular cap a un costat o un altre.

La tarda del 6 de setembre del 2017, quan la cambra es disposava a votar la llei de referèndum, després de l’escàndol que l’unionisme va organitzar a la seu de la sobirania dels catalans, va arribar l’instant, la memòria del qual a mi, avui, encara m’emociona. Els diputats unionistes, Ciutadans, PSC i PP, van decidir abandonar l’hemicicle. Abans, però, els del PP van tapar els seus escons amb unes quantes banderes espanyoles.

De tots els diputats presents a la sala només un va aixecar-se aleshores. Només ella. A poc a poc, amb l’espatlla corbada i els cabells blancs que li queien per davant, delicadament, pausadament, va anar enretirant totes aquelles banderes del país del qual volem alliberar-nos. Una a una va recollir-les, amb silenci, sense deixar-ne cap. Quan les havia arreplegat totes, les va donar al grup de la CUP. Després, amb la mateixa enteresa d’aquell instant –amb què el Parlament havia aconseguit recuperar la seva dignitat–, l’Àngels Martínez Castells va tornar al seu escó.

‘Tant de bo aquell gest hagi servit perquè hi hagi més gent que, en determinats moments, quan pensa que la trepitgen, que li posen el peu al damunt, no ho accepti, i que se’l tregui de sobre” va explicar temps després al periodista Josep Casulleras de VilaWeb.

De tot el procés hi ha moments extraordinaris –també, malauradament, moments d’una gran tristesa. En el moment que vivim, d’una desolació absoluta en el moviment independentista, el seu gest avui ens interpel·la més que mai, el seu coratge i la seva determinació són l’esperança per reprendre el camí republicà de la justícia, el suport als més desvalguts i la igualtat, l’únic camí possible, la independència de Catalunya.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.