Raça humana
Incompetència o mala praxi?
La pregunta, referida a l’atenció que l’administració pública presta al ciutadà, vindria a ser: parlem d’un sistema mal organitzat o amb molt de marge de millora, o més aviat de poques ganes de treballar d’una part del personal? Segur, seguríssim, que no es pot ficar tothom al mateix sac, però explicaré dos casos reals que ajuden a pensar que cal sacsejar el servei públic de proximitat de dalt a baix. Són dues situacions viscudes a dos ajuntaments de l’àrea metropolitana, governats per partits diferents i separats per uns trenta quilòmetres. Primer cas: una dona gran s’apropa al consistori de la seva ciutat amb intenció d’omplir i lliurar una instància. Vol reclamar que es millori l’accessibilitat a la platja. Arriba al mostrador de torn i escriu la seva queixa en relació amb el servei deficient que reben les persones amb dificultats de mobilitat. Quan ja té el document a punt, li indiquen que el següent pas és demanar hora, un altre dia, per lliurar-lo. Se’n torna a casa seva amb el paper a la mà i sabent que haurà de perdre un altre matí per finalitzar el seu propòsit. Segon cas: una família ven un pis de segona mà, per sota del valor que el va comprar. No en treu, per tant, cap benefici. No li correspon, en conseqüència, abonar l’impost municipal de plusvàlua. Però a l’ajuntament l’obliguen a pagar-lo i l’animen a reclamar després que li sigui retornat, perquè el recuperarà sense problema. Quan el matrimoni fa el tràmit amb el consistori, de forma presencial, li indiquen que només li manca lliurar-lo a la Diputació de Barcelona, que és qui gestiona els tributs. La persona en concret que ha d’enllestir el procés, el representant de la Diputació, és a la taula del costat, braç a braç amb el primer funcionari. Però els obliguen a demanar dia i hora i a tornar en una altra ocasió. Veient aquests dos casos, ara cadascú que pensi o jutgi com li vingui de gust.