La setmana passada, a banda de commemorar-se la Diada Nacional de Catalunya, també va ser el Gibraltar National Day. Si en el cas català es recorda una derrota per reivindicar les llibertats que el país havia tingut i van ser furtades, en el cas gibraltareny la data va ser fixada a partir d’una victòria democràtica. El 10 de setembre de 1967 es va celebrar el primer referèndum sobre la sobirania de Gibraltar i les urnes van parlar molt clar. Un 99,98% dels ciutadans va decidir mantenir la vinculació amb el Regne Unit o, el que és el mateix, va rebutjar sotmetre’s a la sobirania espanyola. No va ser fins al 1992 que, amb motiu del 25è aniversari d’aquell referèndum, es va instaurar de forma oficial que la diada del penyal seria cada 10 de setembre. Per si havien quedat dubtes sobre la qüestió, el 2002 encara hi hagué un altre referèndum. La pregunta formulada demanava l’opinió sobre la possibilitat que Espanya i el Regne Unit compartissin la sobirania sobre Gibraltar. La votació es va fer de manera unilateral, atès que el govern britànic estava negociant amb l’espanyol sense el consentiment dels yanitos per establir aquest sistema híbrid. No només ningú hi va enviar la policia a requisar urnes ni a atonyinar avis, sinó que el recompte va mostrar que un 98,48% dels votants no volien sentir a parlar de sotmetre’s a Espanya, ni que fos a mitges. Avui dia molts gibraltarenys expressen que voldrien disposar d’una sobirania plena. Al cap i a la fi, és una comunitat creada a partir de la mescla de diversos pobles –com ara genovesos, maltesos, menorquins, sefardites, espanyols, anglesos, marroquins i escocesos– establerta a més de 1.700 quilòmetres de Londres. Saben, però, que mentre hi hagi l’amenaça del veí del nord caldrà estar sota la protecció de l’antiga metròpoli. Els assetjadors tendeixen a calmar-se quan han de tractar amb una potència nuclear.