Opinió

No és país per a vells

Hi ha molts tipus de discriminacions: racisme, sexisme, xenofòbia, homofòbia, classisme, etc. Avui em referiré a l’edatisme, discriminació basada en l’edat dels joves i dels grans. L’actriu porto-riquenya Rita Moreno (West Side Story) deia: “Durant tota la meva vida he estat víctima de sexisme i racisme i, a partir dels 40, d’edatisme.” Si ens centrem en la discriminació de què són objecte les persones a partir dels 45-50 anys, veiem que veuen limitades les seves oportunitats de feina o promoció amb la percepció que han perdut capacitats o que estan desfasades. Segons l’OCDE, més de la meitat dels aturats en molts països són persones de més de 45 anys. I segons la Comissió Europea, el 58% de les persones de més de 55 anys consideren que la seva edat és un obstacle per continuar treballant. Aquests prejudicis no només es limiten al mercat laboral, sinó que també són presents en altres àmbits com la salut, en què sovint no es tenen en compte les necessitats específiques de les persones grans i es contribueix així al deteriorament de la seva salut i qualitat de vida.

L’edatisme impacta en l’autoestima de les persones que el pateixen i genera aïllament social i també depressió, amb repercussions en la salut física. Molts estudis mostren que les persones que es jubilen forçosament sovint tenen una salut pitjor que aquelles que poden i volen continuar treballant. Evidentment, si algú ja es vol jubilar després de molts anys de vida activa, res a dir, ja que té tot el dret d’encetar una nova etapa. L’edatisme també té impactes econòmics. Es necessita que les persones treballin més anys per sostenir les pensions, i moltes organitzacions necessiten el seu talent. Un estudi de la Universitat de Yale xifra el cost anual de l’edatisme de persones grans als EUA en 63.000 milions de dòlars per l’activitat econòmica que es deixa de fer, les menors cotitzacions socials, les pensions que es paguen...

Moltes persones han demostrat que l’edat avançada no és un obstacle per seguir treballant. Alguns exemples ben coneguts: Miquel Àngel va fer obres mestres passats els 70 anys i Pablo Picasso va seguir pintant fins als 91 anys. Winston Churchill va ser primer ministre amb més de 75 anys, i Anna M. Robertson va començar a pintar als 70 anys i es va convertir en una de les pintores més reconegudes dels EUA. L’escriptora Toni Morrison va publicar la seva última novel·la als 87 anys, mentre que Nelson Mandela va esdevenir president de Sud-àfrica als 76 anys. Ruth Bader Ginsburg, jutgessa del Tribunal Suprem dels EUA, va defensar els drets civils fins als 87 anys. Són exemples que mostren com el talent sènior pot seguir contribuint de manera significativa a la societat. No obstant això, hi ha situacions en què pot ser justificat fer un pas al costat. És el cas recent de Joe Biden, després del seu fallit debat electoral amb Donald Trump. Un altre exemple és el de la reina Elisabet, que va passar el testimoni al seu fill Carles quan ell ja tenia 74 anys. Per tant, cada cas és diferent i cal buscar un equilibri també amb les oportunitats que mereixen les generacions més joves.

Com en qualsevol discriminació cal actuar. Per començar, cal canviar la mentalitat. Necessitem polítiques d’inclusió laboral que valorin les persones grans per la seva experiència i les seves capacitats actuals. Convenen polítiques que fomentin la diversitat d’edat en les organitzacions. També cal educar la població sobre els beneficis de mantenir les persones grans actives en diferents àmbits i les campanyes de sensibilització sobre l’edatisme poden ajudar a canviar els estereotips que envolten les persones grans. Facilitar l’accés a la formació contínua per a les persones grans també pot ser de gran ajuda. Fomentar la mentoria intergeneracional és una altra iniciativa que aprofita l’experiència de les persones grans i, alhora, fomenta el creixement dels treballadors més joves. Apostar més per la jubilació parcial permet a les persones no deixar de treballar del tot i, per tant, seguir contribuint en el sistema de pensions i en la Seguretat Social, i alhora no es treuen oportunitats laborals als més joves. En conclusió, l’edatisme és un problema real i té conseqüències que no ens podem permetre. En aquest tipus de discriminació també cal actuar. Si no millorem, seguirem com el títol de la pel·lícula dels germans Cohen: No és país per a vells.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)

Compra un passi per només 1€ al dia