Biafra ens estima

Com és sabut, aquest any les manifestacions de la Diada es van convocar a Barcelona, Lleida, Girona, Tarragona i Tortosa. En molts altres punts del país, però, es van fer també actes festius, reivindicatius i culturals, en què van passar coses bones, dolentes, anecdòtiques o de fons, que, com és lògic, van quedar eclipsades per les cobertures principals dels mitjans sobre l’Onze de Setembre. A Vic, per exemple, el grup espanyolista Unión de Brigadas va robar l’estelada gegant penjada a la plaça Major i en van difondre l’acció a les xarxes. L’autoria del furt de l’estelada correspon a uns ultres covards que no donen la cara en un vídeo. Signen amb el logo d’unes mans coronades amb punxes al costat d’una adreça de correu electrònic i diuen que fan operacions de “neteja”. No mereixen més atenció. En canvi, em desperten gran simpatia els veïns vigatans originaris de la nació africana de Biafra que van ser en l’ofrena floral a Bac de Roda. Vells coneguts de la causa catalana, els hem vist, també enguany, al Fossar de les Moreres. A Vic, vaig saludar-los per constatar com, malgrat els desenganys, la Diada continua reunint arreu grups heterogenis, atrets per la nostra catalanitat.

El 10 de setembre a la tarda, a prop de l’ajuntament de Vic, vaig tenir un breu diàleg amb els activistes de Biafra. Un d’ells duia una samarreta que agermana la bandera de Biafra i la quadribarrada amb l’estel blau. Un altre home, en Timothy, em va explicar que reclamen la independència separats de Nigèria per viure en pau. Biafra existia abans, si bé amb la descolonització britànica “ho van barrejar tot”. La República de Biafra es va independitzar el 30 de maig del 1967, però en una guerra cruenta els nigerians la van dissoldre el 1970. “Només volem la nostra terra”, exposava en Timothy deixant clara l’amistat amb Catalunya.

La comitiva encapçalada per l’alcalde Albert Castells (Junts) va fer una primera parada per dipositar roses grogues a l’escultura a Bac de Roda i, tot seguit, l’ofrena a la rambla de les Davallades. Com és habitual, la participació va ser transversal, amb una corrua d’entitats esportives, culturals, ONG, sindicats, partits i institucions: el moviment LGTBI, el moviment trans, l’Agrupació de Sords, el Patronat d’Estudis Osonencs, la universitat i molts més que no tinc espai per citar. El PSC i ERC van rebre xiulets. Més sorollosos els dirigits a ERC, tot i que, alhora, aplaudiments tímids d’algun militant.

Els actes es van cloure amb una conferència a l’ajuntament de la historiadora eivissenca Fanny Tur, que va enllaçar la “Catalunya continental” i la “Catalunya insular” (Balears). “L’Onze de Setembre no és la commemoració de cap derrota, és el principi d’una resistència”, va dir solemne picant l’ullet a l’1 d’octubre. L’escoltaven els companys de Biafra, muts i respectuosos fins al final, quan el públic va cantar dempeus Els segadors. Ja sabem prou que avui el món no ens mira. Però és bonic i simptomàtic que un poble indígena, carregat de raons com nosaltres, estimi el nostre anhel nacional.