Ecopostureig: la hipocresia verda

Tothom parla de cuidar el planeta, però què passa quan l’ecologisme es queda només en les paraules? La sostenibilitat s’ha convertit, en molts casos, en una etiqueta que alguns utilitzen per projectar una imatge positiva d’ells mateixos, una moda que adopten per ser més cool però que no va acompanyada d’un canvi real en els seus hàbits de consum: compren productes ecològics i separen les escombraries, però alhora fan viatges en avió, mengen carn vermella i utilitzen el cotxe a diari.

El concepte de sostenibilitat s’ha convertit en una poderosa eina de màrqueting. Moltes empreses i governs han adoptat un discurs ecologista per millorar la seva imatge i per legitimar les seves accions, sense que això impliqui, necessàriament, un canvi profund ni en els seus models de negoci ni en les seves polítiques. Els partits utilitzen cada vegada més el discurs ecologista per captar vots. Proposen mesures ambientals ambicioses però sovint aquestes promeses no troben coherència ni amb les accions que s’acaben executant ni amb l’exemple que donen les persones que finalment han estat escollides per portar-les a terme. La política està plena de gestors que es declaren a favor del medi ambient però que continuen amb hàbits de consum excessiu i poc responsables. És fàcil trobar qui s’omple la boca amb lliçons d’ecologia i sostenibilitat però, alhora, agafa un vol cap a Sud-amèrica per passar-hi unes vacances exòtiques sense aturar-se a pensar en el cost ambiental d’aquest viatge. Critiquem el turisme de masses que col·lapsa ciutats com Barcelona però no dubtem a agafar un avió i volar a milers de quilòmetres per gaudir d’una experiència única, sense adonar-nos que som part del mateix fenomen que denunciem. Ens agrada sentir-nos turistes conscients, però la realitat és que, sovint, quan anem a aquests països, ho fem perquè sabem que el cost de la vida és més baix que al nostre. Ens agrada sentir-nos rics, poder menjar en restaurants cars i fer compres sense preocupar-nos pel preu. De la mateixa manera, ens declarem en contra dels pisos turístics a la nostra ciutat i pengem missatges al balcó a favor dels barris i en contra dels que hi venen a passar uns dies, però en canvi marxem amb la família de vacances a Nova York i ens allotgem... a on? En un pis turístic. Tot molt coherent.

Les contradiccions no s’acaben aquí. Aquests salvadors del món sovint van vestits amb roba que val una petita fortuna: vambes de 200 euros o peces de marques de moda “ètica” són part del seu estil de vida. No és això un altre tipus de consumisme, un que només es pot permetre una elit privilegiada? I què passa amb els seus mitjans de transport? Et diuen que moure’s en bicicleta és la millor manera de salvar el planeta, i aquí no hi ha dubte que la bicicleta és una opció molt més ecològica que el cotxe o l’avió. Però no deixa de ser irònic veure com critiquen el capitalisme salvatge o la cultura de l’ostentació mentre es mouen amb bicicletes que, més que una alternativa ecològica, semblen un accessori de luxe. Molts d’aquests defensors de la sostenibilitat es mouen amb bicicletes que costen més de 1.500 euros, i fins i tot alguns d’ells són capaços d’encarregar-la a mida en un país nòrdic i fer que l’hi portin per carretera fins a la porta de casa. Mentrestant, però, atien campanyes contra els empresaris del sector ciclista a la seva ciutat perquè són estrangers. Continuem amb la coherència a tope.

Ens agrada sentir-nos ecològics però no estem disposats a renunciar als nostres privilegis per salvar el planeta. La veritable sostenibilitat no és només portar bosses de tela o menjar productes de proximitat. És qüestionar un sistema que ens incentiva a consumir sense límits i a viatjar a l’altra punta del món. La sostenibilitat de molts d’aquests nous hippies no és res més que una forma de branding personal. Una etiqueta que es posen per demostrar que estan alineats amb els valors correctes però que no es tradueix en una vida realment coherent amb aquests valors. Es tracta, en molts casos, d’un intent de distingir-se del comú de la gent, de construir una imatge d’individus superiors moralment, però sense renunciar als privilegis que la seva posició social els permet. Quan la sostenibilitat esdevé un estatus, una manera de demostrar una consciència superior, però alhora s’integra en la mateixa lògica capitalista que diuen rebutjar, res canvia.