La FIL catalana de Mèxic

Quan penso que ja fa vint anys de la Fira del Llibre de Guadalajara, a Mèxic, naturalment, em venen al cap dues frases que segurament no han passat mai pel cap de ningú: “Com passa el temps!” i “sembla que fos ahir”!... Bromes dolentes a part, se m’ha acudit recordar-la ara perquè l’any que ve, la dita Fira, que ja aleshores, quan Catalunya va ser el país convidat d’honor, era una de les més importants del món, tindrà com a convidada la ciutat de Barcelona. Va fer tan bon paper Catalunya el 2004 que els qui tenen memòria ja l’esperen amb candeletes. Antany, per això, els primers passos van resultar decebedors.

Primer els entrebancs de tota mena que van posar els espanyols perquè el convidat fos un altre (Andalusia, per exemple), fent intervenir i tot el president de Mèxic, que era un perfecte carallot; tanmateix el mes de gener de 2004 el president Maragall, que acabava de prendre possessió, ens va trasbalsar de cap a peus quan va declarar a la premsa que vindrien al “pavelló d’Espanya”.

L’ensurt que vam tenir va fer que el president de la FIL, el meu amic Raúl Padilla, i jo, voléssim precipitadament a Barcelona per fer-hi només tres àpats, tots al mateix reservat d’un restaurant famós per les seves portes: en el primer, la consellera ens va alarmar més encara, perquè no sabia de què anava i recolzava, és clar, el que havia dit el Molt Honorable; en el segon tot es va arreglar amb la conclusió tan catalana que hi havia hagut un “malentès”. Després d’aquest àpat ens vam reunir amb el senyor Maragall i tot va començar a anar sobre rodes. Algú li va dir que jo parlava català i, a l’acomiadar-me d’ell em va posar la mà a l’esquena tot dient-me: “Veuràs que et farem quedar bé.” Ja ho crec que van quedar bé, el fet és que encara es parla que la presència de Catalunya ha estat una de les millors. El tercer àpat va ser festiu.

A més, la participació catalana va esdevenir tres anys després de l’espanyola, que va ser molt i molt fluixa. També cal considerar la bona voluntat del governador de l’estat de Jalisco, la capital del qual és Guadalajara, que es va enamorar de Barcelona durant tres dies que hi vam passejar plegats uns anys enrere. Després diversos catalans es van posar les medalles. Un poeta burocràtic que en el seu currículum el més important resultava ser que era amic “d’en Pujol” a insistir sempre que la presència catalana a la FIL del 2004 havia estat obra d’ell.

Jo recordo ben bé quan Lluís Pagès, president aleshores dels editors catalans, em va emprendre en una fira posterior a “l’espanyola” per incitar-me que es convidés Catalunya i va fer bona feina per animar els seus agremiats. A mi no em va costar gens convèncer el president de la FIL. Jo no ho sabia, i m’ho va dir quan ens acuitaven més fort perquè no fos Catalunya: “Se la debo a tu papá.” L’home, mort feia poc, havia sigut mestre d’ell a la Facultat. Finalment, em plau repetir-ho, la “FIL catalana” va ser un gran èxit i va ser-hi el savi de referència, però que fos obra d’ell... Fins i tot recordo que un parell de vegades em va demanar que no ponderés massa el català per tal que no s’enfadessin els espanyols i no es concretés la invitació a la Fira de Frankfurt. No sabia, que la invitació depenia molt més del paper que fes Catalunya a Guadalajara que de l’opinió dels espanyols.

A Hores d’ara, malgrat que ha passat el temps i evidentment, encara que ho sembli, no va ser ahir, el bon gust que ha quedat de la “Fira Catalana”, com se l’anomena, ha esdevingut important per tal que l’any 2025, un any especial per a nosaltres perquè és el centenari de la nostra Universitat de Guadalajara, que és la que patrocina la Fira, sigui la convidada d’honor i la gent l’esperi amb il·lusió. L’única cosa que em sap greu és que jo estic ja retirat de la universitat i tindré molt poc a veure-hi, però si encara soc viu hi seré. Tinc plena confiança, és clar, que els barcelonins tornareu a fer les coses molt bé. Tant de bo que els editors d’ara tinguin present que fa molts anys va obrir fent molt bé les coses Lluís Pagès Marigot.