La independència no s’obté jugant al gat i la rata

La lec­tura de l’anàlisi, sem­pre objec­tiva i molt interes­sant, que expressa el catedràtic de dret cons­ti­tu­ci­o­nal Javier Pérez Royo sobre la jugada d’en Puig­de­mont el dia que al Par­la­ment de Cata­lu­nya es votava la inves­ti­dura de Sal­va­dor Illa com a nou pre­si­dent de la Gene­ra­li­tat aporta com a mínim dues con­clu­si­ons molt clares: (1) que el jutge Pablo Lla­rena i la sala segona del Tri­bu­nal Suprem espa­nyol tenen “una acti­tud delic­tiva” en relació amb la llei d’amnis­tia; (2) creu que Puig­de­mont es va equi­vo­car quan es va anun­ciar l’avançament elec­to­ral. Si Puig­de­mont no hagués fet el pas de pre­sen­tar-se i dir que tor­na­ria, tot hau­ria estat dife­rent, i la llei d’amnis­tia s’hau­ria apli­cat amb més tran­quil·litat i eficàcia del que suc­ceirà.

L’entre­vista al catedràtic és molt llarga, però amb aques­tes dues con­si­de­ra­ci­ons ja es pot deduir que a l’expre­si­dent el que més el pre­o­cupa i per això uti­litza la gran pla­ta­forma mediàtica que l’envolta no és altra cosa que satis­fer el seu ego per­so­nal. Poc li va impor­tar que els tres mos­sos que el van aju­dar a fugir ara siguin inves­ti­gats i pos­si­ble­ment siguin objecte de represàlies, com tam­poc li va impor­tar que la llei d’amnis­tia esde­vin­gui, per part de la judi­ca­tura del dis­cu­ti­ble Tri­bu­nal Suprem, més blo­que­jada del que hau­ria estat sense la seva dis­cu­ti­ble actu­ació. Puig­de­mont, a la vista dels fets, tenia molt clar que no podria entrar al Par­la­ment; tot i així cer­ta­ment va venir, havent prèvia­ment pro­gra­mat una estratègia en què els seus col·labo­ra­dors li van pre­pa­rar minu­ci­o­sa­ment els meca­nis­mes per esqui­var ser detin­gut. Tota una jugada amb molt ingeni per posar en ridícul, de manera rei­te­rada, el jutge Lla­rena i la judi­ca­tura ultra­con­ser­va­dora espa­nyola, de la qual cosa ens ale­grem tots els demòcra­tes cata­lans, però tot i així no és el que s’espera d’un supo­sat esta­dista que s’omple la boca per pro­cla­mar que ell i els seus són els autèntics inde­pen­den­tis­tes. Si ho fos­sin, com afir­men, quan van gover­nar en coa­lició amb Esquerra no hau­rien tren­cat la coa­lició dei­xant-la en mino­ria, lle­vat que pre­ten­gues­sin debi­li­tar-la i espe­cu­lant que no pogués aca­bar la legis­la­tura. Doncs això és jus­ta­ment el que van fer a la pri­mera opor­tu­ni­tat, sense resul­tats, en l’apro­vació dels pres­su­pos­tos del 2023 i ho han tor­nat a fer en els d’aquest 2024, amb el resul­tat ja cone­gut: al no apro­var-los-els, Junts va pro­vo­car que el pre­si­dent Ara­gonès es veiés forçat a con­vo­car elec­ci­ons anti­ci­pa­des. Això és el que volien els excon­ver­gents, con­vençuts que gua­nya­rien les elec­ci­ons, però ni així.

Podran acu­sar Esquerra, i és el que estant fent, d’haver pac­tat amb el PSC, però Junts (1) són els res­pon­sa­bles de la con­vo­catòria elec­to­ral, i (2) mal­grat la seva tra­di­ci­o­nal ani­mad­versió envers Esquerra, pre­te­nien poder-hi for­mar coa­lició elec­to­ral, i així poder gua­nyar les elec­ci­ons i tor­nar a gover­nar. Esquerra, però, per dig­ni­tat no podia accep­tar un ofe­ri­ment de qui cons­tant­ment li està fent la guitza; el que sí que va fer, però, és forçar el PSOE per acon­se­guir un “finançament sin­gu­lar per a Cata­lu­nya”, cosa que pot esde­ve­nir més posi­tiva que donar gratuïtament els vots a Puig­de­mont, perquè governés segons les seves cone­gu­des i dis­cu­ti­bles dèries.

Dis­sor­ta­da­ment, seguim amb un inde­pen­den­tisme imma­dur. Dels tres par­tits, dos estan curi­o­sa­ment als antípodes un de l’altre, però amb pau­tes simi­lars, pro­pe­res a la uni­la­te­ra­li­tat, només quan els convé. ERC sem­pre ha defen­sat els meca­nis­mes del diàleg i la nego­ci­ació. Algú pot creure que això és rebai­xar-se i que amb Espa­nya no es pot nego­ciar res perquè no com­pleix res. Junts, sem­pre con­tra­ris a aquesta via, menys quan hi ha pos­si­bi­li­tats d’acon­se­guir quel­com del seu interès: per exem­ple, la llei d’amnis­tia. Molt hau­rien de can­viar les coses perquè a par­tir d’ara es recom­pongués la uni­tat inde­pen­den­tista que Junts pro­clama, tot i que, con­jun­ta­ment amb les dife­rents orga­nit­za­ci­ons que ober­ta­ment li donen suport, són els més res­pon­sa­bles de la dava­llada que ara mateix estem vivint. Ells han estat els que amb el seu modus ope­randi han fet rea­li­tat la sentència d’Aznar i els fets ho han cer­ti­fi­cat. Junts, diguem-ho sense embuts, són els que més han con­tribuït a tren­car la uni­tat inde­pen­den­tista, fins al punt que són els més res­pon­sa­bles que avui tor­nem a tenir un govern pre­si­dit per un exmi­nis­tre del gobi­erno de España.