És emocionant i colpidor, a parts iguals, escoltar les paraules de Gisèle Pelicot, la dona que era drogada pel seu marit per facilitar que altres homes la violessin, mentre ell ho enregistrava. És atroç per la monstruositat dels fets però és esperançador perquè la víctima explica, amb la cara descoberta i amb un somriure encisador, que ha trobat un sentit a la seva denúncia: ajudar altres persones que són víctimes de la violència sexual. “No esteu soles”, els ha volgut traslladar. I és que el seu relat aterridor no només posa nom i cognom al mig centenar de desgraciats que durant una dècada li van esmicolar cos i ànima. És en paral·lel un missatge que mostra un camí per transformar el dolor en força, en una força centrífuga que fins i tot podria rescatar dones que ara són a l’infern. La valentia d’aquesta francesa de 72 anys, convertida en tot un símbol de la lluita contra la submissió química i contra els abusos sexuals, és un d’aquells gestos que ajuden a capgirar la història. Podria ser que darrere d’ella en vinguin d’altres, encoratjades pel seu exemple. Però també hi haurà sempre qui no trobi la força per fer el pas, que no trobi el mirall que l’orienti. I no seran dones menys valentes. No és un torcebraç entre la bravura i la feblesa, o entre el coratge i la covardia. Són dones amb por d’assenyalar, dones que poden sentir que la seva història és constantment qüestionada, dones que han estat cegades fins a aconseguir que neguin una realitat apocalíptica, dones invalidades pel pànic, dones que ploren en la intimitat allò que no es veuen amb cor de plorar quan se senten observades, dones que només troben en el silenci la fórmula per protegir la seva tribu, dones que senten tanta vergonya d’haver arribat fins allà que busquen en el seu interior tota la culpa...; en definitiva, dones que se senten molt soles malgrat missatges tan potents com el de Gisèle.