Dones que estan soles

És emo­ci­o­nant i col­pi­dor, a parts iguals, escol­tar les parau­les de Gisèle Peli­cot, la dona que era dro­gada pel seu marit per faci­li­tar que altres homes la vio­les­sin, men­tre ell ho enre­gis­trava. És atroç per la mons­tru­o­si­tat dels fets però és espe­rançador perquè la víctima explica, amb la cara des­co­berta i amb un som­riure enci­sa­dor, que ha tro­bat un sen­tit a la seva denúncia: aju­dar altres per­so­nes que són vícti­mes de la violència sexual. “No esteu soles”, els ha vol­gut tras­lla­dar. I és que el seu relat ater­ri­dor no només posa nom i cognom al mig cen­te­nar de des­gra­ci­ats que durant una dècada li van esmi­co­lar cos i ànima. És en paral·lel un mis­satge que mos­tra un camí per trans­for­mar el dolor en força, en una força centrífuga que fins i tot podria res­ca­tar dones que ara són a l’infern. La valen­tia d’aquesta fran­cesa de 72 anys, con­ver­tida en tot un símbol de la lluita con­tra la sub­missió química i con­tra els abu­sos sexu­als, és un d’aquells ges­tos que aju­den a cap­gi­rar la història. Podria ser que dar­rere d’ella en vin­guin d’altres, enco­rat­ja­des pel seu exem­ple. Però també hi haurà sem­pre qui no trobi la força per fer el pas, que no trobi el mirall que l’ori­enti. I no seran dones menys valen­tes. No és un tor­ce­braç entre la bra­vura i la feblesa, o entre el coratge i la covar­dia. Són dones amb por d’asse­nya­lar, dones que poden sen­tir que la seva història és cons­tant­ment qüesti­o­nada, dones que han estat cega­des fins a acon­se­guir que neguin una rea­li­tat apo­calíptica, dones inva­li­da­des pel pànic, dones que plo­ren en la inti­mi­tat allò que no es veuen amb cor de plo­rar quan se sen­ten obser­va­des, dones que només tro­ben en el silenci la fórmula per pro­te­gir la seva tribu, dones que sen­ten tanta ver­go­nya d’haver arri­bat fins allà que bus­quen en el seu inte­rior tota la culpa...; en defi­ni­tiva, dones que se sen­ten molt soles mal­grat mis­sat­ges tan potents com el de Gisèle.