Amb data de caducitat

He anat a comprar matalassos per als llits dels meus fills. La venedora, demostrant ser una gran experta en el tema, m’ha explicat tot el ventall de possibilitats que tinc al meu abast i que no podia ni imaginar. Durant la conversa me n’ha ofert de molles, viscoelàstics, antial·lèrgics, transpirables, antiàcars, d’escuma, de làtex, de grafè... sense oblidar les mil i una opcions híbrides, i que ara fins i tot en fabriquen de disseny, amb colors variats o amb dibuixos i missatges estampats. Dubto que els meus pares em compressin mai una cosa diferent d’un matalàs, ras i curt. El ventall de preus, actualment, és tan ampli que costa imaginar què diferencia el més barat del més car per justificar tanta distància. Jo, que tampoc no disposo d’un pressupost per tirar coets, m’escoltava l’entregada venedora mentre el meu cap anava dissenyant l’única qüestió en què em volia enfocar i a la qual volia trobar resposta: “No en tens que em durin trenta o quaranta anys?” És el temps que compto que els meus fills en faran un ús diari, perquè també és el temps que compto que estaran vivint sota el mateix sostre que jo. Segurament necessitaran usar-lo amb regularitat més de tres o quatre dècades, però potser ja no soc en aquest món per veure-ho. Si ara un geni sortís d’una làmpada i em concedís el desig de ser immortal, buscaria la venedora i li demanaria matalassos imperibles, perquè dubto que, al pas que anem, arribi el dia en què els meus fills puguin emancipar-se. Així que ja ens anem mentalitzant per compartir sostre in aeternum i encara gràcies que de moment no ens visualitzem vivint sota un pont. Potser passar una temporada al ras, en lloc de repartint el temps entre la casa d’hivern i la d’estiu, és el que haurien de fer els que tenen a les seves mans dissenyar polítiques que ens permetin comprar matalassos amb data de caducitat.