Amb dues dones al cap

Té pre­vist con­traure matri­moni en un parell de set­ma­nes però està fet un gar­buix. Els dub­tes l’assal­ten i els temors l’envol­ten. S’estima molt la dona que l’espe­rarà a l’altar, una núvia d’aque­lles que conei­xes a l’ins­ti­tut i pen­ses que serà la teva pare­lla de ball tot el temps que et resta, però tot just ha cone­gut a la feina una per­sona a qui, parau­les tex­tu­als, no es pot treure del cap. I sem­bla que ell a ella també li ha cai­gut en gràcia. Així que de cop s’ha vist nedant entre dos mars i no sap per quin camí tirar. Pot­ser ha tro­bat en aquesta nova des­co­berta un sub­ter­fugi per esca­par d’un pai­satge antic mal­grat sem­blava etern. Es mos­tra pen­sarós, com­pun­git, men­tre explica la situ­ació a un altre home amb qui ha que­dat aquell dia per dinar en un res­tau­rant. Real­ment no sap com reac­ci­o­nar. No sap quina vida pre­fe­reix: la que té o la que somia. La con­versa es desen­vo­lupa a un ritme lent, com la cadència d’un ele­fant. No pot dis­si­mu­lar l’angoixa i fins i tot se li fa difícil con­te­nir les llàgri­mes. Li ve al cap la mateixa pre­gunta, un cop i un altre: què ha de fer de la seva vida? Les seves con­fidències em tenen cap­ti­vada fins que el meu com­pany de taula, amb qui estic dinant a només mig metre de l’home angoi­xat, s’adona que no estic fent ni punye­ter cas de les seves parau­les. El toc d’atenció m’obliga a aban­do­nar l’escolta. Sé que és una con­versa pri­vada, que no em per­tany, però que aixe­qui la mà qui no ama­gui al seu inte­rior una ànima curi­osa. Les con­ver­ses ali­e­nes, en un res­tau­rant, en un vagó de tren, a pri­mera línia de mar, són una font ines­go­ta­ble de dis­tracció. La llàstima és que mai vaig poder saber el final d’aque­lla història. La segueixo bus­cant en cada diàleg pecu­liar que em surt al pas. He après, això sí, a dis­si­mu­lar una mica més, ni que sigui per fer veure que tinc tot l’interès del món en el que expli­quen aquells que m’acom­pa­nyen.