Isòcrates ens parla

La Fundació Bernat Metge ha publicat el segon volum de discursos d’Isòcrates, dins la sèrie “Escriptors grecs”. La traducció és de Joan Castellanos. He llegit el discurs titulat “Panegíric” amb una estranya sensació de familiaritat, que el lector entendrà a través dels fragments que en copio; escrit uns quatre-cents anys abans de Jesucrist, em sonava alternativament amb accent català i amb accent valencià.

“…La realitat és que aquests tractats no han atorgat cap honor ni a la nostra ciutat ni a la dels lacedemonis, i… com si els perses posseïssin el poder de molt temps ençà i fos de poc que nosaltres habitéssim les ciutats, i com si no fossin ells qui recentment han aconseguit aquest honor i no fóssim nosaltres els qui de tota la vida hem ostentat l’hegemonia sobre Grècia… i podem donar a la ciutat els mateixos noms que donem als parents més íntims.”

“No és just d’oblidar els qui han viscut i governat en cada una de les dues ciutats abans d’aquesta guerra; i llur capteniment cívic era tan noble que rivalitzaven entre ells, no per veure qui destruiria els seus rivals i governaria la resta, sinó per veure qui fóra el primer a dispensar algun servei a la ciutat, i encara que tenien la seva ciutat per vila pròpia, consideraven Grècia com a pàtria comuna.” “Ambdós rivalitzaven entre ells per veure qui seria l’artífex de la salvació comuna, i quan els exèrcits de Darios desembarcaren a l’Àtica, els atenesos no esperaren els aliats ans, considerant com a pròpia la guerra contra aquells qui menyspreaven tota la Grècia, els afrontaren amb llurs pròpies forces; i els lacedemonis, tan bon punt s’assabentaren que es lliurava batalla a l’Àtica, preterint tot altre afer acudiren al nostre auxili i hi posaren tant de zel com si fos llur país el saquejat.”

“I és molt millor fer la guerra per aquell regne que disputar entre nosaltres per l’hegemonia. I val la pena d’emprendre aquesta campanya amb la generació actual, per tal que aquests que fins ara només han participat en els infortunis de la ciutat, frueixin també d’aquesta satisfacció…”

“Cal emprendre aquells afers… que ens ofereixin més confiança en el capteniment mutu. I la raó és senzilla i simple: no serà possible de fruir d’una pau duradora si no fem la guerra plegats al bàrbar, ni serà possible de portar la concòrdia entre els grecs fins que no traguem profit de les mateixes riqueses i fins que no ens arrisquem contra els mateixos enemics. Quan això s’esdevingui i quan hàgim eliminat aquest escull de la nostra vida que destrueix les amistats, fa néixer l’odi entre parents i aboca tots els homes a les guerres i dissensions, serà impossible que no ens avinencem i que no gaudim d’una benevolència sincera entre nosaltres.”

Paraules que vénen de lluny i que envio com una salutació fraternal als milers de valencians que fa poc s’han manifestat contra la barbaritat; i com diu Isòcrates en acabar el seu discurs, “no marxeu després d’esdevenir simples oients; cal que els qui tenen la possibilitat d’actuar, s’empenyin mútuament a la tasca de reconciliar la nostra ciutat i la dels lacedemonis…”