Tal dia com avui del 1980
JOSEP MARIA ESPINÀS
Ens fem ràpidament antiquats
No sé si ens n’adonem, però allò que constituïa l’equipament indispensable d’una oficina moderna està a punt de ser desqualificat i abandonat. Em refereixo, per exemple, a la màquina d’escriure i al telèfon. Són invents amenaçats per l’enorme progrés de les computadores electròniques. Fins i tot la calculadora, avui tan sofisticada –i tan divulgada– no té un futur gaire clar. Tots aquests aparells, és clar, seran encara molt útils, durant un cert temps, a les oficines modestes i, no cal dir-ho, per a l’ús privat.
Però el camí ja queda prou indicat pel que avui podeu veure a qualsevol oficina d’una Caixa d’Estalvis: la llibreta és introduïda en un terminal, i la màquina telefona a la central, i quan rep la informació l’escriu automàticament. Ni el telèfon ni la màquina d’escriure convencionals no han estat utilitzats.
Això significa, d’una banda, una reducció de llocs de treball que ja havien esdevingut clàssics en una oficina moderna: el de la mecanògrafa i el de la telefonista. I escric la –l’article femení– perquè aquestes feines havien estat, i encara són, la porta d’entrada de moltes dones al món del treball. Porta d’entrada i, sovint, vestíbul laboral del qual no podien passar, però això ja és una altra qüestió. Els britànics han calculat que d’aquí a deu anys hi haurà en aquell país un disset per cent menys de taquimeques. Els ordinadors de dades, les memòries enregistrades en tambors de cintes i els teletipus amb pantalla seran la causa de la reducció.
Al llarg de la història s’han produït aquests fenòmens: la impremta arraconà els copistes, les mecanògrafes van desplaçar els cal·lígrafs de ploma i tinter, les màquines calculadores han desprestigiat els calculadors mentals (importantíssima aptitud que avui ja és raríssima). Però la invasió electrònica no vol dir, tan sols, un pas més endavant, sinó un pas “en una altra direcció”. Això és especialment delicat.
El president de la Comissió Federal de Comunicacions dels Estats Units, Charles D. Ferris, ha anunciat que no trigarà gaire a organitzar-se una “xarxa informàtica” que unirà totes les cases a uns ordinadors, i ha fet un advertiment molt gràfic: “Quan les cases dels meus fills estiguin enllaçades, una d’aquestes maquinetes anotarà puntualment tot el que compren i quant els ha costat, i podré saber si paguen les factures, o si no les paguen, i també d’on treuen els diners per a viure. També se sabrà quins programes de televisió han vist i, per dir-ho clarament: la computadora sabrà sobre ells molt més que realment no hauria de saber”.
El tècnic, doncs, sembla una mica espantat, i l’última consideració que fa planteja el tema etern de si és convenient saber “massa”. Fins i tot arriba a recomanar que la indústria de la informàtica estudiï com cal tractar aquesta informació, per tal de protegir-la i, agafeu-vos!, destruir-la.
Al costat d’aquesta situació, l’escola telefònica o la xafarderia de la correspondència seran emotives reminiscències d’una “desordenada conducta humana”.