Mercè

La Mercè és fusta. La fusta és noblesa, netedat, acolliment, escalfor, benestar. No hi ha res més confortable que trepitjar a peu nu el terra càlid, de fusta, en una casa relluent, acabada d’escombrar.

La fusta és fortalesa. És matèria perenne, ànima que sura, perviu, sobreviu als naufragis. En una latitud com aquesta, mediterrània, i en una capital marinera, com Barcelona, la fusta és una escala que s’enfila al cel, sense por, sense témer el llamp i, encara menys, el foc, perquè la ciutat és líquida, és aigua, és un port de veles blanques.

La Mercè és mascaró de proa, condició indispensable de qui s’entrega a la cura dels altres. Anar al davant de tot vol dir valentia, coratge, guia, mestratge, afany de protecció. És plantar cara al vendaval, trencar en dues parts una onada, abans que la mar t’esmicoli l’ànima. Poseu-vos darrere meu, que jo us meno a port, al port de la ciutat de les veles blanques.

La Mercè és mare, i ja té prou feina amb aquesta medalla, una feina que mai s’acaba. De cap manera pot ser princesa i, encara menys, reina coronada. Les mares són les que esperen al port, pacients, reclam dels que hi tenen un deute. Les princeses arriben de lluny, pel mar, a bord de naus engalanades, amb fanfàrria de canons, parsimònia i fatxenderia. Les mares són les que s’estan al moll de dia i, si cal, també de nit, atalaiant de puntetes, fitant lluny, esperant el retorn dels que han anat a la pesca del jornal, relligant xarxes, adobant forats, recosint estrips del vent a les veles blanques.

La Mercè és el neguit per l’altre, el rescat del que està pres, la mà que s’allarga forta, ferma, amiga, sempre desinteressadament. Mercè és el refugi segur, l’abric de la bondat, no pas de la innocència, com una amistat soldada en la veritat, en l’abraçada certa, vertadera, que no enganya. Com una vela de la qual et pots fiar, nuada al pal del vaixell de les veles blanques.

La Mercè és Barcelona, dona de tràfec i de suor, de davantal desplegat al pit i somriure a la cara, és orgull de menestral, tremp i nervi. Una ciutat com aquesta només pot ser dona. D’on, si no, neix la fortalesa per no deixar-se abatre mai, el gest altiu en recollir les engrunes, la capacitat d’aixecar-se un cop i un altre, el sentiment desplegat d’acollida, la benvinguda cordial a qualsevol que hi arriba, la voluntat de ser port obert, port de totes les veles blanques?

I és així que la Mercè esdevé far, punt cardinal dels que no es volen perdre, referent dels que busquen, objectiu dels que volen trobar. S’alça la Mercè altiva, com cap altra. Reclam que senyoreja per damunt de terrats i taulades. Amiga dels vents, confident de tots els somnis que s’alcen des de les finestres obertes i els balcons esbatanats, dansaire de totes les músiques que s’envolen una nit de setembre, també dama altiva vestida de pinzellades de foc i mil guspires de festa.

I ho serà avui, engalanada, i ho tornarà a ser demà, la Mercè, guaita sempre atenta al que passa més enllà dels murs que tanquen el moll, guardiana de totes les ànimes que dins de la ciutat troben refugi, bandereta alegre de Barcelona, emblema que espetega feliç i orgullosa al vent, en el punt més alt del temple, per sobre de tots els pals i de totes les veles blanques.