Fusells i clavells a Lisboa

Aquest any que es compleix mig segle de la Revolució dels Clavells a Portugal (Lluís Llach en va fer una cançó: Abril 74) és un bon moment per veure la pel·lícula Capitans d’abril, dirigida per Maria de Medeiros (coneguda per Pulp Fiction), que ens mostra els fets principals d’aquesta revolta a través de personatges reals, el principal dels quals és el capità Salgueiro Maia, encarnat per l’actor italià Stefano Accorsi.

Portugal es trobava en aquell moment a les acaballes d’una dictadura que tenia gairebé mig segle d’existència, la més llarga de l’Europa occidental. Encapçalada fins al 1968 per António de Oliveira Salazar, era un règim que va tenir molts paral·lelismes amb el franquisme: autoritari, anticomunista, colonialista, ultranacionalista i amb gran pes de l’Església catòlica. Quan Salazar es va retirar per problemes de salut, va pujar al poder Marcelo Caetano, que no tenia el carisma del seu antecessor i, a més a més, va agafar el relleu quan el vaixell ja estava naufragant.

Als anys seixanta, durant el procés de descolonització mundial, la majoria de països africans van obtenir la independència política. No va ser el cas de les colònies portugueses, que l’Estat va intentar retenir a tota costa reprimint les revoltes que s’hi produïen, invertint molts diners en armament, massacrant els revoltats i enviant-hi joves soldats a morir. Aquesta guerra va provocar un gran descontentament i en aquest context, l’abril del 1974, un grup de capitans va protagonitzar un cop d’estat que va derrocar el govern amb el suport popular.

Habitualment els cops d’estat militars porten al darrere una dictadura; en aquest cas, encapçalat pel Movimento das Forças Armadas, va portar la democràcia. Tenien com a bandera la política de les Tres D: democratitzar, descolonitzar i desenvolupar, i així va ser: es va donar la independència a les colònies, el país es va democratitzar i també va desenvolupar-se econòmicament. A la pel·lícula veiem el capità Maia liderant un comboi amb tancs força atrotinats que va des de Santarém fins a Lisboa. Un cop allà es passegen per la coneguda Praça do Comércio i s’adrecen al quarter on hi ha el primer ministre. El film ens mostra els tancs a les pujades de l’accidentada Lisboa i com prenen el quarter sense matar ningú. El govern dictatorial cau com un castell de cartes, el general que hi havia al darrere del cop apareix per fer-se càrrec de la situació i Maia i altres capitans són negligits, malgrat haver fet la feina més difícil i arriscada. De fet Salgueiro Maia no va ocupar mai cap càrrec polític i va tenir una discreta carrera militar. Va morir prematurament als 48 anys i al seu enterrament hi van assistir quatre presidents de la república, mentre sonava la cançó Grândola Vila Morena, que aquell 25 d’abril va esdevenir l’himne de la revolució: la gent la cantava per aclamar els soldats que van arribar a Lisboa mentre els posaven clavells als fusells.

Com diu Maia en la pel·lícula, la revolució va ser gairebé perfecta. No volien vessament de sang, però no va ser així, ja que els matons del règim, la temuda PIDE, va disparar contra un grup de manifestants i en va matar quatre. Les policies polítiques de les dictadures sempre contenen el pitjor d’un país. En tenim innombrables exemples: els Tonton Macoutes de Duvalier a Haití, la Stasi a l’antiga República Democràtica Alemanya, els caliés de Trujillo a la República Dominicana, la Securitate a la Romania de Ceaucescu, o la Brigada Político-Social franquista, que molta gent del nostre país va patir i que de ben segur no oblidaran per molts anys que passin.