Les llengües al Marroc: un gir de guió

La llengua parlada al Marroc des de temps immemorials és el que avui anomenem amazic i abans anomenàvem berber, parlada per un 40% de la població, ja que la invasió àrab al segle VII va introduir el seu idioma fins a convertir-lo en el principal avui dia. Els protectorats francès i espanyol van introduir les seves llengües com a eines de comunicació oficial i d’educació, sobretot pel que fa al francès, fet que dura fins avui, ja que les dues llengües que utilitza l’administració són l’àrab i el francès. Al carrer molts parlen dàrija, el dialecte àrab marroquí, un xic diferent de l’estàndard.

L’amazic ha estat marginat durant segles. Parlat a les zones més pobres i rurals, dividit per dialectes i sense tradició escrita, semblava condemnat a l’ostracisme i, a la llarga, a la desaparició, fins que fa uns anys va succeir un gir de guió sorprenent. L’any 1999 va morir el rei Hassan II, després d’un llarg regnat, i el va succeir Mohammed VI, avui dia encara en el poder. El nou rei va mostrar una sensibilitat envers la llengua amaziga que el seu pare no havia tingut mai. El 2003 es va crear l’Institut Reial de la Cultura Amaziga (Ircam) que va codificar la grafia (l’alfabet tifinag) i en va crear la normativa per fer-ne una llengua estàndard. El següent pas va ser la introducció de l’amazic en els primers anys de l’educació primària. Aquestes iniciatives van ser pioneres al nord d’Àfrica. A la nova constitució del 2011 es reconeix per primer cop l’amazic com a llengua oficial a tot el país i se n’impulsa l’ús i l’ensenyament.

Aquest canvi lingüístic al Marroc s’està desenvolupant més lentament del que s’havia previst, però allò important és el canvi de discurs i que ja ha estat iniciat. El gener del 2020 vaig estar a Rabat i vaig quedar sorprès quan vaig veure edificis oficials amb rètols en àrab i amazic, que és com si a Madrid trobéssim ministeris amb rètols en català, tenint en compte que a Rabat només s’hi parla l’àrab. L’any passat vaig estar viatjant amb el meu fill Jofre per la zona de Ouarzazate i Zagora, que és una zona amaziga. La gent ens deia que estaven molt contents que la seva llengua hagués deixat de ser ignorada per ser tractada com a oficial, i atribuïen el mèrit al rei Mohammed VI. El Marroc té un Parlament que aprova lleis, però és una monarquia on el rei té molt pes. El guia que ens va dur a la vall del riu Draa, a prop de la frontera amb Algèria, ens va comentar que el francès va desapareixent gradualment com a llengua oficial i l’està substituint l’amazic, que acompanya l’àrab.

El Marroc és un país encara amb dèficits democràtics, segons diferents organitzacions internacionals. Segons l’índex de democràcia elaborat per The Economist, és un sistema híbrid entre una democràcia deficient i un règim autoritari. Malgrat aquesta situació, en el tema de reconeixement de les llengües minoritàries ha donat una lliçó a molts països considerats “democràcies plenes”.

Lalla Latifa, la mare de Mohammed VI, era de cultura amaziga, i aquest segurament va ser un factor important que va influir en les seves decisions. Hi ha un fet històric llunyà amb un cert paral·lelisme: al segle IV, l’emperador romà Constantí va posar fi a la persecució del cristianisme amb l’Edicte de Milà. Abans d’acabar la centúria, ja era la religió oficial de l’imperi. La mare de Constantí era cristiana. L’educació i l’estimació que dona una mare és de les millors coses que la majoria de persones hem rebut en aquest món, i si la persona és un personatge important, pot canviar el curs de la història.