Interludi

La perspectiva que ens dona el pas del temps ha de servir per aprendre, per destacar el valor d’allò assolit i per plantejar noves estratègies per avançar en un procés que es vol rupturista i revolucionari. El moviment independentista és divers, sí, però massa sovint s’expressa des d’una perspectiva resistencialista abandonant l’ambició col·lectiva per garantir drets que va permetre sumar més gent en un cicle polític que va assolir el seu punt àlgid el 2017.

En un context europeu on l’extrema dreta creix de forma alarmant, tal com mostren els resultats de les eleccions austríaques, a Catalunya no som “éssers de llum” aliens a l’onada reaccionària internacional. El tancament per dalt d’un procés emancipador ha fet realitat el que Gramsci deia: “El vell món es mor. El nou triga a aparèixer. I en aquest clarobscur, sorgeixen els monstres.” O dit d’altra manera, davant de la fi d’un cicle polític, i mentre la desorientació es converteix en la base de la política independentista, l’extrema dreta de matriu catalana ha sortit a pescar en el descontentament i la frustració, i passem d’un moviment que volia conquerir drets a un gruix considerable de conservadorisme.

Hauríem d’estar orgulloses i orgullosos del que va passar l’1 i el 3 d’Octubre, del que va significar en l’aposta per exercir el dret a l’autodeterminació i independitzar-nos com a via per millorar les condicions materials de vida de la gent. El que no ha canviat tots aquests anys és la impossibilitat de tenir drets i vides dignes en l’actual marc juridicopolític: la fallida reforma laboral, la mai derogada llei mordassa, la insuficient llei d’habitatge que segueix protegint els interessos dels fons voltors, la impossibilitat de tenir una vida plena en català o la consolidació d’una economia que ens relega a ser mers figurants al servei de la indústria turística, en són només alguns exemples. I això hauria de continuar sent el motor del moviment: la voluntat de mobilitzar àmplies majories per aconseguir victòries contra la mercantilització de la vida, en totes les seves expressions, des de l’habitatge a la llengua.

És per això que el 2024 l’aposta per la independència del país no es pot centrar en un debat sobre si diàleg amb el PSOE o DUI immediatament, o sobre si el mandat de l’1 d’Octubre és vigent o no des de la nostàlgia i la ràbia. Recuperar la capacitat de mobilització, de tenir iniciativa política i construir un projecte polític que doni resposta a les necessitats de la majoria de la gent treballadora del país passa per articular propostes per a l’adaptació dels sectors productius a les necessitats i capacitats de tot el territori, pel creixement de l’economia social i solidària o per la nacionalització de sectors estratègics.

L’esperança perduda es pot reconstruir. I això es fa amb honestedat i sense dreceres, pensant en tot el país i tota la seva gent treballadora. Amb un programa d’acció política que es constitueixi com a alternativa al poder establert i a la grisor del règim.