Les cases d’en ‘Noni’
A l’escala de ferro, d’un color roig anglès, que a ulls no entesos pot semblar una estructura pròpia de la sala de màquines del Titanic, amb un ull de bou a la paret que encara ho fa tot més nàutic però que en realitat és una peça d’artesania, “la joia de la corona”, la mainada s’hi enfilava per fer-hi representacions teatrals o recitar-hi el vers de Nadal. Ara, la mare, la banyolina Roser Juanola (1949), hi fa estiraments. Pedagoga de l’art i catedràtica d’art i educació de la UdG, era del cercle d’íntims de l’arquitecte Jeroni Noni Moner (1940-2021). El sogre tenia uns terrenys en un puig indòmit a la carretera del balneari ruïnós. Mirant les fotografies de quan es va construir la casa Masgrau-Juanola, entre el 1971 i el 1972, apareix com una fortificació en un solar. Cinquanta anys després, el puig és amable i la urbanització ha crescut amb harmonia i la casa Masgrau-Juanola, “una aposta valenta d’en Noni” que va saber adaptar-la al pendent, “acompanyar” l’habitatge al desnivell, convida càlidament a viure-hi. I no només gràcies a l’amabilitat de l’amfitriona d’obrir casa seva a uns forasters que, diumenge, coincidint amb el tercer aniversari de la mort de Moner, en una iniciativa conjunta entre el Col·legi d’Arquitectes de la demarcació de Girona i el Centre d’Estudis Comarcals de Banyoles rendien tribut a l’arquitecte banyolí amb un itinerari per les seves cases més emblemàtiques. El gust pels detalls, l’aplicació dels seus estudis sobre la masia catalana, la complicitat i amistat amb els propietaris, trobar en el formigó la capacitat d’expressió, són alguns dels valors que es van destacar durant la ruta que va començar a la Pesquera Malagelada i va continuar per Casa Caballero, la Casa Teixidor-Bustins, la Casa Vila Casas o la Casa Agustí-Soler. Aquesta última, segurament una de les més conegudes, en part per la seva situació: davant de l’estany, es fa admirar. Després del 1992 se n’hi van construir moltes, però fa cinquanta anys era una temeritat, el Fisterra banyolí. L’accés a la casa es fa passejant i contemplant l’estany per una rampa. A l’interior, el blau de l’aigua hi és omnipresent, a través de les finestres, en qualsevol racó, des de la terrassa. És la confluència entre els espais privats i públics, tan pròpia de Moner, sense murs ni portals que barrin el pas sinó que l’esborren. És una arquitectura acollidora, fent de “casa meva, casa vostra”.
