L’1-O va espatllar Madrid

Han passat set anys de l’1-O, prou temps per comprovar que la seqüela més determinant d’aquella inimaginable victòria popular és el bloqueig estructural del sistema polític i institucional espanyol. L’Estat, tot i els mitjans a la seva disposició, va ser incapaç d’impedir aquella votació i, pitjor encara, va quedar a la vista que només va poder activar la violència policial durant un període limitat de temps, les poques hores que van tardar els piolins a omplir les xarxes socials i els mitjans del món sencer d’una agressivitat incompatible amb qualsevol sistema democràtic. Allà mateix la monarquia espanyola va perdre la possibilitat –que sí que va conservar la britànica en el cas d’Escòcia– de mantenir algun tipus de capacitat de diàleg. Des d’aleshores el rei espanyol és vist, des de Catalunya, com el líder de la facció més extremista de les estructures de l’Estat.

En tot aquest temps, l’únic moviment des de Madrid ha estat limitar la intensitat de la repressió. El PP hauria optat per oferir –via el seu front judicial– penes baixes i indults als empresonats i exiliats i, en canvi, el PSOE ha estat capaç d’anar fins a una amnistia que, políticament, té un cert significat, però en la pràctica necessita una negociació molt llarga, que va molt més enllà de l’aprovació de la llei a causa de la insubordinació estructural del sistema judicial espanyol.

La política madrilenya tampoc no ha superat l’1-O. La dreta espanyola ha consolidat l’escissió interna amb l’extrema dreta i ha perdut del tot la interlocució amb el basquisme i el catalanisme, així com amb el PSOE, que prefereix disposar en exclusiva de l’única connexió amb Barcelona i Bilbao. El fossat entre les dues espanyes de la Guerra Civil cada cop és més profund, amb el ressò d’una història tràgica reverberant per les vies digitals de l’actualitat. Tot plegat, sense capacitat ni intenció de reintegrar l’opinió pública catalana en unes regles de joc que ja no serveixen ni per a ells.