Ni junquerista, ni rovirista

La situació que afronta ERC, després d’un cicle electoral calamitós, és més que delicada. Lluny del que pugui semblar, les problemàtiques que viu ERC no són noves. Cicles electorals exitosos han ajornat la necessitat d’abordar-les, i ben al contrari, les han potenciat. És per això que hem de viure aquest moment crític, com una oportunitat de millora de l’organització.

I és que el problema d’ERC no és de lideratges, és de com s’exerceixen, i d’aquí la demanda de regeneració absoluta, per la poca confiança que res canviï, de seguir amb els mateixos. El problema és el distanciament que els seus màxims dirigents han anat creant, no només respecte de la seva base electoral, també de la seva militància. Decisions incomprensibles, com el pacte a la Diputació de Barcelona, després d’anys de crítiques a Junts pel mateix motiu, la designació digital de qui havia de ser el cap de llista al Congrés, condicionant els processos interns d’adopció de tal decisió o pactar amb el PSC, després de jurar i perjurar que no ho faríem, són qüestions que minen l’organització, desmobilitzen i desmoralitzen la militància, i amb ella la base social sobre la qual se sustenta. Com també ho fan els nuclis de decisió reduïts i excloents, al marge dels que preveu l’organització, on els elegits imposen els seus designis a les bases.

La responsabilitat no és exclusiva de la direcció del partit, és compartida per molts altres actors, nacionals i territorials, que han adoptat la mateixa dinàmica de presa de decisions, convertint-se alguns d’ells en reductes endogàmics, on el terme meritocràcia, del qual sempre ens hem omplert la boca, com a valor republicà, ha perdut tota mena de sentit, més enllà d’adornar discursos buits.

Una organització essencialment avesada al diàleg, al debat i a la confrontació d’idees per acabar decidint, no pot convertir els seus òrgans de participació en un monòleg interminable de la direcció que dificulta la participació i penalitza l’expressió de la dissidència, més encara quan qui la vol exercir, té legítimes aspiracions polítiques i les creu amenaçades per expressar-se.

Aquestes maneres de fer no només afecten l’organització; han acabat afectant l’actuació pública del partit, quan hi sumem l’errònia priorització de les polítiques públiques, obviant allò que de debò interessa a l’electorat; penalitzant els resultats electorals. Quan ens hem apartat de les nostres essències, i hem volgut assemblar-nos als partits que han estat hegemònics a Catalunya, hem perdut pel camí tots aquells que ens feien confiança, precisament, per ser-ne diferents. I és que quan apartes les conviccions i pretens contemporitzar, agradant a tothom, acabes per no agradar a ningú.

El que seria imperdonable és que Esquerra tanqués en fals, aquest procés catàrtic, i no donés solució als seus principals problemes, que en definitiva ho són del país, que la necessita al cent per cent. És per això que a ERC li cal foc nou.