La mentida energètica

La contundència d’aquest títol és molt menor respecte a la gravetat de la situació imminent que s’apropa a l’Alt Empordà. Si els tribunals no ho impedeixen, diverses macroplantes d’energia solar i d’instal·lacions eòliques inundaran el territori. La desfeta serà absoluta tant per al medi ambient i els pagesos com per l’impacte al territori i la seva gent. La desproporció és tan evident que ni s’ha donat la informació ni molts sectors del país en són conscients. No és un tema de Girona ni de la comarca de l’Alt Empordà. És un tema de país que pot marcar un abans i un després en l’economia, el turisme, la producció agrícola i l’equilibri del medi ambient.

Una alt càrrec del govern molt responsable de la decisió es va atrevir a dir en un acte públic que l’Alt Empordà havia de deixar de ser un pessebre. Més enllà de frivolitats, és important poder posar en qüestió aquesta macrodecisió, sobretot si la situem en direcció contrària a les polítiques de transició energètica a Europa i l’emmarquem en l’absoluta falta de sentit tècnic d’aquests macroprojectes en el context actual.

La política de renovables és clau per al país i cal un model ajustat a allò que sigui millor per al territori. La mitjana europea en model d’autoconsum és d’un 62%; a Espanya, sols d’un 5%. El que podria semblar negligència (i potser n’hi ha) respon a interessos de les energètiques, que es troben al davant administracions febles i clientelars que ni es molesten a valorar el model i actuar en conseqüència. Alemanya ha tirat enrere el model macro entenent l’impacte sobre el terreny agrícola i el medi ambient i ha apostat per optimitzar models d’instal·lacions de petites dimensions. Suïssa ha rebutjat sempre el model, totalment contrari a la supervivència del teixit productiu agrícola i a la biodiversitat. França també ha reculat i ha apostat pel respecte al paisatge rural i natural a les zones agrícoles. Què passa a Catalunya? Per què les comunitats energètiques són un model residual per altres exigències de burocràcia? Per què hi ha tantes dificultats per a l’autoconsum? Quin impacte té aquesta planificació fraccionada en el futur del terreny agrícola que arrasen?

La decisió de la Generalitat sortint es justifica amb un pla d’implementació de macroparcs solars a la zona, en el marc d’un pla actualment inexistent pel que fa a les localitzacions i dimensions. Es justifica dient que Catalunya té l’ambició de triplicar la seva capacitat de renovables amb 91 projectes de macroparcs, especialment a l’Alt Empordà. Els projectes no són sostenibles i responen a peticions aleatòries de promotors, grans empreses com Ferrovial i Endesa, reconvertides en petites societats orientades a cada projecte. El cert és que Espanya està produint molta energia renovable i la seva oferta imminent supera la d’Itàlia, França i Alemanya plegades.

La política energètica ja no és una qüestió ideològica malgrat que a alguns els interessi vestir-ho d’intransigència i defensa d’interessos propis. L’autèntica defensa de l’interès general en aquest tema s’hauria de basar en els principis de competència, coherència i planificació. Les directives europees plantegen la necessitat de posar fi a un model que es carrega el planeta, però defensen el medi ambient i l’interès general. El problema de les polítiques públiques, com l’energètica, la del medi ambient i l’agrària, és que pràcticament no surten d’una inèrcia d’expedients i burocràcia. Falta visió de país i competència política en els càrrecs que signen les resolucions. La supervisió dels polítics en aquest tema és crucial i ens trobem amb molts excel·lents professionals de l’administració pública, i especialment del departament implicat, que se senten frustrats per la falta de capacitat d’incidència.

És possible encara una reacció ponderada de país-Catalunya. Llegir bé la realitat i entendre que la visió prometedora de les macroinstal·lacions és una autèntica fal·làcia. Certament, els models racionals donen més feina i permeten que les pimes energètiques entrin al mercat. Aquests dos factors poden ser dissuasius per a uns pocs, però el benefici d’abordar una política energètica de qualitat salva el país. L’orientació dels Next Generation és un pastís massa temptador i la inversió pública sempre acaba beneficiant grups grans que fins i tot són capaços de marxar de l’Estat per pagar menys impostos. Tant se val. Tant de bo algú es rellegeixi els papers i mesuri realment l’impacte de les instal·lacions gegantines.

L’energia anirà a Barcelona i a França, amb el sacrifici desorbitat d’un territori i un model obsolet. La ciutadania està reaccionant amb plataformes, Iaeden, Unió de Pagesos, mobilitzacions i el suport d’ajuntaments que estan batallant per defensar el sentit comú i la racionalitat. Els tribunals hauran de decidir, si l’actual consellera no posa fre a un desori com el que es planteja. Fins ara malauradament són els jutges els que posen els límits a una manera de governar per a uns pocs.