Tot són crítiques, al pobre rei emèrit. Us molesta tot, del bon home: que si ha pispat, que si ha evadit impostos, que si entre tots li hem pagat les fulanes, que si és un corrupte, que si amenaça a qui no li riu les gràcies... Trobo que, amb tanta desaprovació, ens estem passant de la ratlla –en el sentit figurat, no en el de les substàncies que també li haurem sufragat–. Sobretot perquè, si ho pensem fredament, tot això que tant ens molesta és, en realitat, el mínim que un pot fer, quan és el rei. Però vosaltres us entesteu a tractar-lo com si fos el vostre veí de la planta baixa que es lleva cada dia a les cinc per anar a treballar. Us heu begut l’enteniment? Què n’espereu, d’un rei? Trobar-lo al metro? Descobrir-lo a la cua de l’atur? Topar-vos amb ell a la secció de descomptes del supermercat? A tots els que el deixeu com un drap brut us voldria veure jo, si us atorguessin el poder diví de fer el que us surt dels pebrots, fins i tot ser un gran corrupte, sense haver de passar comptes. O si tinguéssiu el cervell d’una medusa, o si no haguéssiu de treballar en la vostra vida, o si disposéssiu d’una xarxa de mitjans per lloar-vos les vostres misèries, o si tinguéssiu la possibilitat de muntar tantes bacanals com us vinguessin de gust on no faltessin vedets i gent amb títols nobiliaris, o si tinguéssiu clar que mai seureu al banc dels acusats, per molt que fiqueu la pota i altres elements del cos mentre caceu elefants... Perquè, és clar que sí, ara em direu tots que mai heu somiat a viure com un maharajà, amb tot un estat al darrere comportant-se com a gran súbdit. El que hi ha és molta enveja, siguem sincers d’una vegada per totes. O massa desconeixement del que representa una figura reial. Perquè dubto molt que, a aquestes alçades de la història, restin persones que encara defensin que un rei, espanyol o no, pugui ser una figura exemplar.