Els draps bruts es renten fora

Comença a ser sorprenent la gran quantitat de bugaderies d’autoservei que s’estan instal·lant a totes les ciutats. El que fa un parell o tres d’anys apuntava a ser una moda temporal, no només s’ha consolidat com a model de negoci sinó que tinc la impressió que, si continua la ratxa, arribarà el dia que hi haurà més establiments d’aquest tipus que rentadores a les llars funcionant a ple rendiment. Perquè a diferència de les botigues de crestes, que almenys al meu poble obren i tanquen abans no tinguis temps d’adonar-te si el producte és argentí, gallec o català, la sensació és que les bugaderies despunten clarament dins l’oferta del “fes-t’ho tu mateix”. Sembla que els draps bruts ja no es renten a casa. O potser seria més encertat afirmar que cada cop menys gent els deu rentar i assecar a casa, vist que el boom iniciat en pandèmia no troba fre. Només les he usat un cop, aquesta mena de botigues obertes en molts casos vint-i-quatre hores al dia. Va ser per rentar un edredó i després de comprovar que no tenia cap tintoreria a mà perquè la majoria han abaixat persianes –segur que l’autoservei hi té alguna cosa a dir–. L’experiència va passar sense pena ni glòria i bàsicament va ajudar a prendre la decisió de continuar fent la bugada a casa. Admeto, però, que des d’aquell dia envejo les persones que opten per aquests espais perquè el meu cap s’ha fet la pel·lícula que l’usuari principal és una persona que amb una rentada a la setmana, o fins i tot menys, ja fa. Perquè en una llar de quatre o cinc membres, on, a més, hi ha una part de la família que ha descobert que una fórmula per evitar plegar roba és llançar-la directament a la galleda de les peces brutes, i on a més es practica esport, afortunats som la setmana que no passem de les quatre bugades. Ah, i sense tenir temps per cercar les hores en què surt més barat.