Els draps bruts es renten fora

Comença a ser sor­pre­nent la gran quan­ti­tat de buga­de­ries d’auto­ser­vei que s’estan ins­tal·lant a totes les ciu­tats. El que fa un parell o tres d’anys apun­tava a ser una moda tem­po­ral, no només s’ha con­so­li­dat com a model de negoci sinó que tinc la impressió que, si con­ti­nua la ratxa, arri­barà el dia que hi haurà més esta­bli­ments d’aquest tipus que ren­ta­do­res a les llars fun­ci­o­nant a ple ren­di­ment. Perquè a diferència de les boti­gues de cres­tes, que almenys al meu poble obren i tan­quen abans no tin­guis temps d’ado­nar-te si el pro­ducte és argentí, gallec o català, la sen­sació és que les buga­de­ries des­pun­ten clara­ment dins l’oferta del “fes-t’ho tu mateix”. Sem­bla que els draps bruts ja no es ren­ten a casa. O pot­ser seria més encer­tat afir­mar que cada cop menys gent els deu ren­tar i asse­car a casa, vist que el boom ini­ciat en pandèmia no troba fre. Només les he usat un cop, aquesta mena de boti­gues ober­tes en molts casos vint-i-qua­tre hores al dia. Va ser per ren­tar un edredó i després de com­pro­var que no tenia cap tin­to­re­ria a mà perquè la majo­ria han abai­xat per­si­a­nes –segur que l’auto­ser­vei hi té alguna cosa a dir–. L’experiència va pas­sar sense pena ni glòria i bàsica­ment va aju­dar a pren­dre la decisió de con­ti­nuar fent la bugada a casa. Admeto, però, que des d’aquell dia envejo les per­so­nes que opten per aquests espais perquè el meu cap s’ha fet la pel·lícula que l’usu­ari prin­ci­pal és una per­sona que amb una ren­tada a la set­mana, o fins i tot menys, ja fa. Perquè en una llar de qua­tre o cinc mem­bres, on, a més, hi ha una part de la família que ha des­co­bert que una fórmula per evi­tar ple­gar roba és llançar-la direc­ta­ment a la galleda de les peces bru­tes, i on a més es prac­tica esport, afor­tu­nats som la set­mana que no pas­sem de les qua­tre buga­des. Ah, i sense tenir temps per cer­car les hores en què surt més barat.