Mirades
Cinc-centes mirades de badoc
Utilitzo badoc en el sentit de badar i em fa servei aquest transitiu en la seva accepció de guaitar. M’agradar més badar, fer el badoc, que no el mot flâneur, tot i que m’agrada badar mentre passejo o volto per la ciutat. I m’atreveixo a parlar d’aquestes Mirades que publica El Punt Avui perquè, si no m’he descomptat, la d’avui és la que fa 500 des que es van començar a publicar el 25 d’abril de l’any passat. Fa molts anys que publico columnes al diari, al qual vaig arribar el 24 d’agost de 1987 i en el qual he fet tantes coses. Res tan agraït, però, com poder fer cròniques d’allò que et trobes pel carrer, sense cap més pretensió que donar la teva visió de tantes coses diferents: des de presentacions de llibres fins a glossar la figura de grans personatges locals que tothom sap que fan una gran feina però dels quals ningú no parla. O parlar de com eren els carrers, els personatges, el fets que vas viure amb ulls de jove, quan ho eres..
En aquella primera Mirada em referia a tres persones importantíssimes per a aquest diari: Miquel Pairolí i Manuel Cuyàs com a cronistes diaris de la nostra realitat. I Joan Ribas que va ser el cronista setmanal de la ciutat de Girona i al qual vam batejar com a cronista oficiós en el benestès que Girona va tenir durant molts i molts anys com a cronista oficial el senyor Enric Mirambell i Narcís-Jordi Aragó com a personatge al qual tothom llegia i escoltava quan es tractava de Girona. Ara anem ben servits de cronista oficial perquè en Joan Boadas fa una gran feina en aquest sentit. Mencionava aquest companys de diari sense cap pretensió d’imitar-los. Impensable. En Pairolí feia literatura i té una obra literària potent (i encara poc llegida) i en Cuyàs, que també va fer llibres, era un curiós, la definició exacta de cronista i també de tertulià torracollons, que tan bé va practicar de bracet amb en Xavier Grasset. En Joan Ribas ho sabia tot i ho administrava tot molt bé i va ser terriblement influent a la ciutat. Amb tots tres vaig tenir la sort de ser el seu primer lector perquè els posava els articles en plana. No va ser el cas de Just Manuel Casero, a qui vaig conèixer poc, però que en el seu Quiosc va fer allò que modestament pretenc fer ara.
M’he atrevit a parlar de mi mateix perquè em fa gràcia recordar que fa un mes i poc més de cinquanta anys que vaig tenir la meva primera feina als mitjans de comunicació. Cobrant i en nòmina! A Ràdio Girona. Era el setembre de 1974 i em van fer contracte l’1 de novembre. 50 anys. Primer fent tasques de tècnic, posant discs, enregistrant falques i portant programes en directe. Després Narcís Planas em va donar l’oportunitat de parlar i escriure d’esports. I allà va començar tot. Per això voldria donar les gràcies a la gent que em segueix i em comenta aquestes Mirades, que volen ser això, explicar coses petites, del dia a dia, d’aquelles que necessiten temps per badar per així veure coses que potser passen desapercebudes quan camines amb pressa. Li ho he d’agrair a Joan Vall Clara, que me les va encarregar i va confiar més que no pas jo en aquesta manera de recordar, de fer memòria de fets i persones gironines que van tenir un pes i corren el risc de ser oblidades. Moltes gràcies.