Cultura

La cultura és un concepte de mal definir. El professor de la UPF Antonio Monegal va escriure un breu assaig (Acantilado) tan tocat del rigor acadèmic com de l’experiència col·lectiva de la pandèmia. Monegal explora i obre noves perspectives al concepte per intentar establir el sentit de la cultura, la seva rellevància social i el seu potencial com a instrument per a fer un món millor. El professor sap perfectament que la cosa és complexa, i ell mateix és dels que ens han fet entendre com un fenomen tan aberrant com el de la guerra és part consubstancial de la cultura. Ho sabien els clàssics i ho sabem tots els que vivim avui dia en un món on la guerra és present a cada cantonada. La brillant obra de Monegal va ser reconeguda amb el Premio Nacional de Ensayo de l’any passat. En la nostra societat és fàcil confondre la cultura amb tenir una llotja al Liceu, anar al teatre i llegir un llibre de tant en tant. A vegades, però, la sensació de cultura es troba en els gestos més senzills de la gent normal i corrent. Recordo la resposta que, fa uns anys, Salvador Sunyer va donar quan li van demanar una definició de cultura. Del director de Temporada Alta, el festival que aquests dies va a tot drap, la gent n’esperava, suposo, unes consideracions sofisticades, però en Sunyer ho va aclarir en una lacònica resposta. “Cultura és el que fa que algú escombri la vorera de casa seva cada matí i saludi els veïns.” En aquella resposta hi bategava l’educació dels seus pares que, com ell mateix, eren persones sense titulacions universitàries, autodidactes naturals amb un elevat sentit de la cultura per viure en comunitat. El pare Sunyer, d’ofici auxiliar de farmàcia, havia estat diputat, senador de l’Entesa dels catalans i alcalde de Salt. Aquella personalitat inoblidable sovint em fa pensar en el que Camus deia de la seva mare, una dona analfabeta: “La meva mare pertanyia a l’alta aristocràcia de la humanitat, que és la dels que no han envejat mai ningú.”