Un camí difícil

A l’Alemanya Federal s’observa actualment una disminució del nombre d’estudiants que, un cop acabat el batxillerat, decideixen de continuar els estudis. El pas a estudis superiors sembla que ja no és tan temptador –o almenys tan normal– com abans. (Seria interessant de conèixer quants batxillers catalans ingressen en centres d’ensenyament superior –i quants acaben la carrera!–, i si no arribem o superem el 68% de mitjana alemany).

Posseir uns estudis universitaris ja no és, en aquell país, l’objectiu tradicional dels joves que volen fer una carrera professional; d’una banda, cal tenir en compte que no és fàcil de trobar una plaça en una universitat –a vegades cal esperar anys– i de l’altra resulta escassament atractiu el fet d’anar enllaçant estudis interminables i, al capdavall, ser víctima de l’atur.

Els temps canvien, i els estudis superiors ja no garanteixen cap situació econòmica i social satisfactòria, com solia passar. I tampoc, des del punt de vista de formació personal, no són capaços d’atendre les necessitats de certs alumnes, precisament dels més exigents; no fa gaire que m’ho feia veure una conversa amb alguns estudiants de fora de Barcelona, que havien fet el sacrifici d’anar a la universitat i ho volien deixar córrer. Em deien: “No vull perdre el temps, no hi trobo el que desitjo”.

Tinc la impressió que podríem oposar al mot “universitat” –d’univers, de formació global i conjunta– el mot “individualitat”. Els joves que vulguin anar endavant cada vegada s’hauran d’espavilar més sols, més pel seu compte. La recepta formativa tradicional ha deixat de ser vàlida, o almenys ha perdut eficàcia. Això provoca, en la joventut que té l’oportunitat d’estudiar, un sentiment d’angoixa: són uns privilegiats que ja es veuen frustrats. És una situació difícil de pair, suposo.

La superen, només, els profundament vocacionals d’unes matèries determinades –i, d’aquests predestinats o tossuts, no n’hi ha gaires– que aprenen i es preparen a desgrat del mecanisme en el qual estan immergits. Els altres, la majoria, en èpoques anteriors se’n sortien més o menys, a la llarga, perquè la matriu universitària els acabava gestant i els donava viabilitat professional. Avui és difícil que rebin a les aules l’impuls capaç de mobilitzar les seves possibilitats, i la llei del mínim esforç s’encomana amb facilitat.

Penso que, així com hi ha forces “no parlamentàries”, ja hi ha també una consciència de formació no universitària, i que desinteressats per les convencionals proposicions d’estudis un sector de joves inquiets no té altre remei que confiar en la seva pròpia capacitat de recerca. Nois i noies que van de curset en curset, de feina en feina, de l’engrescament al desengany i de la desmoralització a l’esperança, per tal d’entendre què han de fer i què poden fer. En conec alguns, i contemplo amb un enorme respecte, i sovint amb admiració, aquest dolorós però irrenunciable procés de creativitat personal. Sense mestres, sense garanties. Esgarrinxant-se entre esbarzers, camí de la rosa perfecta, perquè no n’accepten d’altres.