Un altre 12 d’octubre, encara

Una nombrosa part del nacionalisme català avui deixarà anar una corrua de mofes i befes sobre la desfilada castrense de la festivitat nacional d’Espanya. És la darrera satisfacció infantil que, com a catalans, ens queda, després d’haver fet un paper ben galdós en el nostre intent d’independència d’ara fa set anys. Des d’un punt de vista militar, la demostració perceptible de força que avui fa l’estat en el qual, ens agradi o no, encara som immersos, pot ser tan ridícul o decrèpit com es vulgui. Tanmateix, la fan. I nosaltres també la paguem. Les burles es buscaran en el fet que hi ha quatre tancs tronats, i la meitat encara els han llogat a una divisió de l’OTAN. O que un paracaigudista quedi embolicat en un fanal del recorregut. O els clàssics acudits sarcàstics sobre la cabra o marrà que farà servir el cos dels legionaris amb la seva desfilada inintel·ligible per als indocumentats habituals.

Un any més farem les brometes gastades de sempre, sense parar esment que, malgrat les rialletes, la nostra Pàtria continua dins de l’àmbit de la desfilada que mostrarà la realitat inapel·lable: que som un poble sotmès i incapaç de fer allò que deia que anava a fer. I podem anar a cercar els culpables i fer-los-ho pagar, si cal. Però, en ser tan incompetents, els escarnis i les rialletes burletes se’ns haurien de glaçar a la cara. L’assistència previsible del nou president de la Generalitat a aquesta cercavila de país subdesenvolupat amb ínfules ha creat i crearà una nova polèmica innecessària que evitarà parlar d’allò que realment és important: que els catalans continuem sent espanyols, malgrat les grans manifestacions, el referèndum i les contínues referències a la independència que alguns grups polítics nostrats segueixen fent a tort i a dret.

La demostració bèl·lica d’avui, per atrotinada que pugui semblar, és una evidència que són precisament aquelles armes les que ens tenen lligats a Espanya. I no és pas tant culpa d’aquella soldadesca com dels catalans que diuen voler la independència. A la nostra terra tenim un reguitzell de conselleries i funcionaris mesquins i botiflers, ajudats per empresaris, gran part del món universitari i intel·lectual, una gran munió de periodistes amb el cul llogat i fins al més petit treballador públic o privat que maleeix la seva sort pel fet de buidar papereres..., tots plegats no tenen cap interès a fer cap sacrifici per a l’alliberament nacional de Catalunya.

Set anys després de destruir moralment tot un país, encara ara n’hi ha que fan servir paraules vanes i patriotisme de saló. Fins i tot alguna figureta nova amb cantarella insofrible es pronuncia rere el faristol del Parlament amb paraules solemnes, però hi és sufragada per foscos personatges que mouen els fils de l’escaquer català. Fa set anys, en aquest pseudopaís, ningú no es va voler embrutar les mans, com calia, per assolir allò que es deia que es faria. Tothom va témer per la menjadora que s’omplia des de Madrid, ja que foren incapaços de moure ni un dit per realment fer un gest difícil però necessari. Fa set anys, hem descobert com de ben empedrat tenim l’infern amb tan bones intencions. Quan assistíem a les conferències que presentaven una Constitució per a una futura i mística República Catalana, ja no les havíem de tenir totes quan aquells caps de brot la van fer pensant en un territori sense exèrcit, amb la falsa creença que el català és pacifista. No hi ha cap país sense exèrcit, i als dos o tres que oficialment no en tenen, un pare protector els aixopluga.

La crua realitat és que el món veritablement independentista és minso. Majoritàriament carregat de personatges benintencionats però amb idees atapeïdes i sense ni un mínim de lectures polítiques imprescindibles; també hi ha els infiltrats habituals (espanyols i catalans que treballen perquè no es trenqui l’statu quo autonomista); tenim narcisistes i genteta amb idees pelegrines que salten de partit en partit buscant la seva porció de pinso o de fama. Caldria recordar que el marrà, la cabra o el boc que corre al costat dels legionaris, no deixa de ser, tradicionalment, un animaló indultat, el qual, pel seu bon servei a la tropa, no acaba sent rostit. En lloc de fer brometes sobre la cabra de la Legió, potser caldria veure aquella bestiola com una representació simbòlica dels catalans indultats corrent al costat d’aquells que ens han perdonat la vida pels nostres acataments servicials.