Pareu el món...

Pareu el món, que baixo. Aquesta expressió de Groucho Marx em va venir al pensament llegint l’article de Jordi Barbeta Quan els bojos guien els cecs, inspirat en el rei Lear de Shakespeare. L’article denuncia que vivim el moment amb més conflictes armats des del final de la Segona Guerra Mundial i cita un informe de l’Institut for Economics and Peace que posa xifres a aquesta afirmació. Fins a 56 guerres en ple funcionament i quasi un centenar de països involucrats més enllà de les seves fronteres. Els gairebé 50.000 morts en un any a Gaza, entre els quals molts infants, són només un petit, tot i que dramàtic, exemple de la ceguesa i la bogeria. Al Sudan es viu una situació semblant des de fa deu anys i ningú se’n recorda. Es parla d’un milió i mig de morts,150.000 en el darrer any. Sense oblidar les 200.000 morts de la guerra entre Rússia i Ucraïna.

Aquestes xifres són dramàtiques, però des del meu punt de vista encara és més dramàtica la falta de lideratge moral, per començar, de les Nacions Unides, creades per mantenir la pau i garantir la seguretat. Però també cal denunciar la desorientació endèmica de la Unió Europea, incapaç de reaccionar i de donar solucions per a res, i la mediocritat esfereïdora de la classe política en general. Sempre hi ha excepcions, és clar, però acostumen a ser amagades i silenciades. Mancat de lideratge moral, el món ha quedat en mans de Trumps, Bolsonaros, Putins i Kim Jong-uns, per citar els més poderosos. I l’ONU? L’ONU és una organització obsoleta; els estats, també. I el que encara anomenem democràcia no té res a veure amb la seva definició primigènia, una forma d’organització de la vida pública en què les decisions són adoptades pel poble mitjançant mecanismes de participació directa. És el que Plató va definir com “el govern de la multitud” i Aristòtil, com el govern “dels més” (de la majoria). Em diran que la culpa és nostra, que som els que votem i escollim els nostres representants. No s’equivoquin, tenim el dret de votar, això sí, però votem llistes tancades, els elegits acostumen a incomplir les promeses o a fer pactes amb algú que no hauríem votat mai i tenen quatre anys d’impunitat, no tenen cap oficina on hagin de passar comptes com passa en països amb llistes obertes, i anar fent fins a les properes eleccions, amb més promeses, més incompliments i més impunitat. Aquesta situació s’agreuja amb una justícia partidista i injusta, el nostre pa de cada dia.

Uns amics em deien, comentant les meves novel·les, que tinc tendència a escriure sobre utopies i em preguntaven per què. La veritat és que no planifico el que escric i els temes em sorgeixen per casualitat, perquè algú em parla d’alguna cosa, trobo un llibret sobre un capítol censurat d’una enciclopèdia sobre la pirateria o, com és el cas de la meva darrera novel·la, unes referències en un llibre que m’obren els ulls sobre una revolució en marxa amagada pels mitjans de comunicació, i com que som cegues i només ens refiem dels bojos que ens guien, no sabem que Dona, vida, llibertat, més enllà d’un lema manllevat de les lluitadores kurdes per les dones iranianes, és una declaració de principis del nou món on valdria la pena pujar, un cop hàgim baixat d’aquest on vivim ara, que només ens pot portar al desastre. La defensa de la terra, de la dona, de la democràcia radical i de la llibertat dels pobles és el camí que hauríem de tenir pressa per emprendre un cop parat el món i la seva trajectòria diabòlica.

Libertàlia va ser una utopia possible a finals del segle XVII i principis del segle XVIII, i va fer honor al mite que l’envoltava: una comunitat d’homes i dones que gaudien dels mateixos drets i llibertats i que tenien com a objectiu alliberar territoris i persones de qualsevol jou. Rojava, el ponent del Kurdistan, fa 20 anys que resisteix, malgrat les dificultats que representa estar envoltada per quatre estats bel·ligerants com són Síria, l’Iran, l’Iraq i Turquia. I per acabar fent referència al nostre país petit, tinc la ferma esperança que el que va predir Alexandre Deulofeu, que no es va equivocar en cap dels seus pronòstics i que malgrat les aparences a mi em sembla cada vegada menys utòpic, sigui una realitat l’any 2029 i finalment puguem ser lliures, no tant gràcies als mediocres que ens governen sinó pel que ell pronostica, l’enfonsament d’Espanya com a concepte. O sigui que, quan arribi el moment, parem-ho tot, baixem i tornem a començar. D’això, en som mestres.