Opinió

Tribuna

Pareu el món...

“Mancat de lideratge moral, el món ha quedat en mans de Trumps, Bolsonaros, Putins i Kim Jong-uns, per citar els més poderosos
“La defensa de la terra, de la dona, de la democràcia radical i de la llibertat dels pobles és el camí que hauríem de tenir pressa per emprendre un cop parat el món i la seva trajectòria diabòlica

Pareu el món, que baixo. Aquesta expressió de Groucho Marx em va venir al pen­sa­ment lle­gint l’arti­cle de Jordi Bar­beta Quan els bojos guien els cecs, ins­pi­rat en el rei Lear de Shakes­pe­are. L’arti­cle denun­cia que vivim el moment amb més con­flic­tes armats des del final de la Segona Guerra Mun­dial i cita un informe de l’Ins­ti­tut for Eco­no­mics and Peace que posa xifres a aquesta afir­mació. Fins a 56 guer­res en ple fun­ci­o­na­ment i quasi un cen­te­nar de països invo­lu­crats més enllà de les seves fron­te­res. Els gai­rebé 50.000 morts en un any a Gaza, entre els quals molts infants, són només un petit, tot i que dramàtic, exem­ple de la ceguesa i la boge­ria. Al Sudan es viu una situ­ació sem­blant des de fa deu anys i ningú se’n recorda. Es parla d’un milió i mig de morts,150.000 en el dar­rer any. Sense obli­dar les 200.000 morts de la guerra entre Rússia i Ucraïna.

Aques­tes xifres són dramàtiques, però des del meu punt de vista encara és més dramàtica la falta de lide­ratge moral, per començar, de les Naci­ons Uni­des, cre­a­des per man­te­nir la pau i garan­tir la segu­re­tat. Però també cal denun­ciar la deso­ri­en­tació endèmica de la Unió Euro­pea, incapaç de reac­ci­o­nar i de donar solu­ci­ons per a res, i la medi­o­cri­tat esfereïdora de la classe política en gene­ral. Sem­pre hi ha excep­ci­ons, és clar, però acos­tu­men a ser ama­ga­des i silen­ci­a­des. Man­cat de lide­ratge moral, el món ha que­dat en mans de Trumps, Bol­so­na­ros, Putins i Kim Jong-uns, per citar els més pode­ro­sos. I l’ONU? L’ONU és una orga­nit­zació obso­leta; els estats, també. I el que encara ano­me­nem democràcia no té res a veure amb la seva defi­nició pri­migènia, una forma d’orga­nit­zació de la vida pública en què les deci­si­ons són adop­ta­des pel poble mit­jançant meca­nis­mes de par­ti­ci­pació directa. És el que Plató va defi­nir com “el govern de la mul­ti­tud” i Aristòtil, com el govern “dels més” (de la majo­ria). Em diran que la culpa és nos­tra, que som els que votem i esco­llim els nos­tres repre­sen­tants. No s’equi­vo­quin, tenim el dret de votar, això sí, però votem llis­tes tan­ca­des, els ele­gits acos­tu­men a incom­plir les pro­me­ses o a fer pac­tes amb algú que no hauríem votat mai i tenen qua­tre anys d’impu­ni­tat, no tenen cap ofi­cina on hagin de pas­sar comp­tes com passa en països amb llis­tes ober­tes, i anar fent fins a les pro­pe­res elec­ci­ons, amb més pro­me­ses, més incom­pli­ments i més impu­ni­tat. Aquesta situ­ació s’agreuja amb una justícia par­ti­dista i injusta, el nos­tre pa de cada dia.

Uns amics em deien, comen­tant les meves novel·les, que tinc tendència a escriure sobre uto­pies i em pre­gun­ta­ven per què. La veri­tat és que no pla­ni­fico el que escric i els temes em sor­gei­xen per casu­a­li­tat, perquè algú em parla d’alguna cosa, trobo un lli­bret sobre un capítol cen­su­rat d’una enci­clopèdia sobre la pira­te­ria o, com és el cas de la meva dar­rera novel·la, unes referències en un lli­bre que m’obren els ulls sobre una revo­lució en marxa ama­gada pels mit­jans de comu­ni­cació, i com que som cegues i només ens refiem dels bojos que ens guien, no sabem que Dona, vida, lli­ber­tat, més enllà d’un lema man­lle­vat de les llui­ta­do­res kur­des per les dones ira­ni­a­nes, és una decla­ració de prin­ci­pis del nou món on val­dria la pena pujar, un cop hàgim bai­xat d’aquest on vivim ara, que només ens pot por­tar al des­as­tre. La defensa de la terra, de la dona, de la democràcia radi­cal i de la lli­ber­tat dels pobles és el camí que hauríem de tenir pressa per empren­dre un cop parat el món i la seva tra­jectòria diabòlica.

Libertàlia va ser una uto­pia pos­si­ble a finals del segle XVII i prin­ci­pis del segle XVIII, i va fer honor al mite que l’envol­tava: una comu­ni­tat d’homes i dones que gau­dien dels matei­xos drets i lli­ber­tats i que tenien com a objec­tiu alli­be­rar ter­ri­to­ris i per­so­nes de qual­se­vol jou. Rojava, el ponent del Kur­dis­tan, fa 20 anys que resis­teix, mal­grat les difi­cul­tats que repre­senta estar envol­tada per qua­tre estats bel·lige­rants com són Síria, l’Iran, l’Iraq i Tur­quia. I per aca­bar fent referència al nos­tre país petit, tinc la ferma espe­rança que el que va pre­dir Ale­xan­dre Deu­lo­feu, que no es va equi­vo­car en cap dels seus pronòstics i que mal­grat les apa­ren­ces a mi em sem­bla cada vegada menys utòpic, sigui una rea­li­tat l’any 2029 i final­ment puguem ser lliu­res, no tant gràcies als medi­o­cres que ens gover­nen sinó pel que ell pro­nos­tica, l’enfon­sa­ment d’Espa­nya com a con­cepte. O sigui que, quan arribi el moment, parem-ho tot, bai­xem i tor­nem a començar. D’això, en som mes­tres.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)

Compra un passi per només 1€ al dia