‘Barry Lyndon’, un viatge en el temps

Fa alguns mesos ens deixava Ryan O’Neal, actor nord-americà conegut per pel·lícules com Love Story (1970), Paper Moon (1974) o Barry Lyndon (1975). Aquesta darrera és considerada per alguns com una de les millors pel·lícules de la història i va obtenir quatre Oscar: a la direcció artística, a la millor fotografia, al millor vestuari i a la millor banda sonora adaptada. Ara fa 50 anys s’estava rodant a diferents països europeus.

Va ser dirigida per Stanley Kubrick, cineasta que va fer poques pel·lícules i totes elles excepcionals. Abans havia dirigit films tan icònics com Espartaco, Camins de glòria, o 2001, una odissea a l’espai, i després encara dirigiria The Shining, La jaqueta metàl·lica i Eyes wide shut.

Com a guió, el director va triar un relat de William Thackeray, escriptor del segle XIX. La història té lloc al segle XVIII i tracta de les aventures per mig Europa d’un irlandès que ha hagut de fugir del seu país i acaba casant-se amb una rica hereva, tot i que no és acceptat per la noblesa a causa dels seus orígens.

L’obsessió del director per reflectir la realitat del segle XVIII va portar molta feina i el resultat va valer molt la pena: la pel·lícula és com un viatge en el temps. Es va fer fer el vestuari, les joies i les perruques a partir de pintures i gravats de l’època. L’exèrcit britànic, amb les seves famoses jaquetes vermelles, va ser encarnat per soldats de l’exèrcit irlandès entrenats amb un especialista militar. Pel que fa als decorats, no eren artificials sinó palaus autèntics d’Anglaterra, Irlanda i Alemanya.

Un altre component a destacar és l’ús de la llum. Al segle XVIII no hi havia electricitat i per representar la realitat del moment Kubrick va proposar-se no utilitzar-ne. I, llevat d’alguna escena molt concreta, ho va aconseguir. Nosaltres estem acostumats a veure en sèries i pel·lícules escenes de ball en palaus amb nobles i prínceps amb una llum espectacular: res més lluny de la realitat. La il·luminació de l’època era pobra, es feia amb espelmes i per al rodatge se’n van haver de comprar quantitats ingents, com es veu en alguns moments. Per filmar amb tan poca llum Kubrick i el seu director de fotografia, John Alcott, van arribar a la conclusió que la millor càmera existent al món en aquell moment era una que havia creat la NASA per filmar des de satèl·lits artificials o per als viatges a la Lluna; la van demanar i la NASA els la va deixar. El resultat va ser espectacular. No oblidem que Kubrick, abans de ser director de cinema, havia estat fotògraf.

Per escollir la banda sonora, Kubrick va escoltar un munt de música de l’època. En els seus arxius personals hi ha guardada una llista manuscrita que anava fent a mesura que escoltava LP (ara en diuen vinils). Els compositors escollits van ser Händel, Mozart, Bach, Frederic II de Prússia i Vivaldi, entre altres. De Händel destaca la famosa sarabanda que apareix en diferents moments de la pel·lícula, que en realitat era una senzilla música per a clavicèmbal que a Kubrick li va encantar i en va encarregar una versió per a orquestra i una altra per a violoncel per a uns moments dramàtics i tensos.

Tots sabem que és impossible viatjar al passat, les lleis de la física ho impedeixen. Però si vostès volguessin viatjar al segle XVIII, espiar aquesta època per una finestra i veure quin paisatge hi havia, com es vestia la gent, com lluitaven els exèrcits i quina música sonava, la forma més fidedigna que tenen de fer-ho és veient aquesta obra mestra del cinema de tots els temps: Barry Lyndon, de Stanley Kubrick.