Lletra petita
Les morts ignorades
Quanta maldat ha de cabre a les vísceres d’aquells que no senten ni un gram d’empatia per les persones obligades a marxar de casa seva per buscar un futur millor. Persones amb la desgràcia d’haver nascut al costat equivocat d’una frontera. Persones, com tots nosaltres, però amb el plus d’una valentia difícil de concebre per als que vivim al costat afortunat. Sí, són persones, no simples treballadors que poden ser explotats o delinqüents en potència, com ens volen fer creure. El fenomen de les migracions forçades no és nou, però sí que s’ha convertit en un gran repte davant el qual el sentit d’humanitat està perdent la partida.
A la Itàlia governada per Giorgia Meloni –i aplaudida des d’aquí per Aliança Catalana i Vox– ja s’està denunciant que els immigrants viuen en pitjors condicions que als seus països d’origen. Són moltes les entitats, encapçalades per Amnistia Internacional, que alerten de les detencions arbitràries de les persones que arriben al país, en contra del que marca el dret internacional. I la premsa ha començat a informar que els centres de detenció construïts en territori albanès gràcies a un acord amb Tirana estan a punt d’obrir. Un Guantánamo italià, que en lloc de ser controlat per militars estarà en mans d’empreses privades, i evidentment se’n lucraran. Els migrants també són un negoci. El febrer d’aquest any es va conèixer el suïcidi d’un jove guineà en un centre de detenció per a estrangers de Roma. El noi havia estat traslladat allà des d’una comunitat d’acollida on va denunciar pallisses. Es deia Ousmane, i havia recorregut durant un any els deserts de Mali, Algèria i Tunísia abans de pujar a una fràgil embarcació que el va deixar a Lampedusa. Li agradava molt cantar, però les experiències viscudes l’havien traumatitzat. Abans de penjar-se va escriure un missatge a la paret de la cel·la: “Si moro porteu el meu cos a l’Àfrica perquè la meva mare estigui tranquil·la. Als militars italians no els importa res, només els diners.”