El nét d’en Pitu

En l’assortiment de sinònims de la paraula actor, al costat de personatge, protagonista, artista, intèrpret, em sobta que hi hagi còmic, comediant. I em sorprèn perquè un actor, una actriu, tinc entès que és aquell professional de les arts escèniques que representa un personatge, que es posa en la pell d’una altra persona. I per tant ha d’interpretar totes les seves emocions, no només les que generen comicitat o una riallada. Els faig aquesta reflexió perquè després de llegir M’hauria agradat coneixe’t, d’en Fel Faixedas, encara tinc més clar que és un actor. I un de bo. Perquè tant és capaç de fer-te riure com ho és de fer-te plorar, emocionar i posar-te la pell de gallina. Ho fa damunt l’escenari i ara també ho ha aconseguit en aquest llibre senzill, franc i sincer sobre el seu avi, saxofonista de l’Orquestra Internacional Maravella. Reconec que, cada vegada que l’havia de deixar de llegir perquè tenia feina, em recava perquè em tenia ben enganxat. I la clau és per com està escrit i des d’on l’ha escrit. Des del cor. Recordar vol dir tornar a passar pel cor. I això és el que ha fet en Fel: recollir la vida del seu avi i passar-la pel cor. I, de retruc, recordar la seva, de vida, i la d’Arbúcies. Una localitat enclotada en una vall entre el Montseny i les Guilleries amb una indústria carrossera de referència mundial, on tothom volia treballar. Però, d’entre els seus habitants, també n’hi havia amb inquietuds artístiques, com ara l’avi d’en Fel, en Pitu de can Bellveí, que volia ser músic. I amb esforç i sacrifici ho va aconseguir. Igual que, anys més tard, el seu nét també faria realitat el seu somni de ser actor. Aquest exercici que ha fet en Fel, esperonat per la curiositat de voler saber més del seu avi i envernissat per l’emoció de reconèixer aquesta ànima d’artista, aquesta connexió amb l’escenari que compartien, el fa un llibre molt proper i que us fareu vostre. Estic segur que a en Pitu Faixedas i Borrell li hauria agradat conèixer el seu nét artista.