De set en set
El ‘capo’ era Aragonès
Els partits independentistes han comprovat que si no tenen una mínima estratègia comuna, finalment resulta suïcida per a tots ells. Ja hem vist com el govern d’Aragonès es va enfonsar malgrat que presentava la seva gestió trufada d’inversions socials, territorials, taules de negociació per un referèndum amb una llei de claredat prèvia, etc. A més van incorporar en el seu govern i sottogoverno destacats representants provinents de diferents partits, del PSC (Nadal, Elena), CiU (Campuzano), Comuns (Ubasart i Alamany) i de la CUP (Boya). Tot fent ús de la metonímia, pregonaven que el seu govern minoritari representava el 80% de l’electorat... L’únic govern que va resultar estable va ser el del PSOE, no pas el d’ERC, malgrat la seva entrega incondicional. Cal recordar que l’avançament electoral es va produir abans de l’escàndol de la B. Qui va dictar l’estratègia d’ERC no va ser ni Junqueras ni Rovira, va ser l’aparell d’Aragonès. I aquest aparell està ara tant a les files del que s’ha denominat roviristes com junqueristes, si bé el gruix de l’aparell està en la candidatura rovirista; la de Junqueras només ha aconseguit un grapat d’amics del mateix aparell (que tingui el cap de l’operació Gàbia a les seves files, o els més ferms defensors de pactar amb el PSOE i el PSC, Tardà i Rufián, exemplifica que no tenen cap diferència estratègica). L’esperança per a ERC, si n’hi ha, seria que les dues candidatures crítiques es fusionessin i ERC deixés de dependre de les “esquerres” de Madrid. La divisió estratègica va començar quan Aragonès va cedir a la petició de Sánchez d’abandonar la unilateralitat, finalment signada pel govern de la Generalitat liderat per Aragonès.