De reüll
Un museu d’avui
No se m’acut una millor definició del museu que necessitem al segle XXI que aquesta: ha de ser útil per a la comunitat del territori en el qual s’ubica. Aquesta comunitat és molt àmplia, inclou els artistes i tota mena de treballadors de la cultura (historiadors, crítics, comissaris...); els anomenats públics, i també, o sobretot, els no públics, que serien aquells que no és que no vagin a un museu perquè no tenen sensibilitat artística (concepte d’allò més esnob), sinó perquè tenen uns horaris laborals infernals o perquè no se senten atrets per les exposicions i les activitats que s’hi programen. Potser, segons el seu origen, edat, raça o classe social, senten que els relats els exclouen. El Museu d’Art de Cerdanyola es va inaugurar fa 15 anys amb la voluntat de trencar aquestes barreres i per crear xarxes d’afectes més enllà dels visitants habituals d’aquests equipaments. Sota la batuta del director Txema Romero, el patrimoni històric, principalment modernista, s’ha posat al servei de nous discursos amb mirada de gènere i LGTBIQ+. També s’ha obert desacomplexadament a altres manifestacions artístiques de caràcter popular fins no fa tant proscrites als museus, com ara el còmic. Felicitem el Museu d’Art de Cerdanyola i preguem perquè no li manquin recursos per continuar complint la seva missió.