Àgora
Un altre 15-M
La impressió dels darrers temps deixa entreveure que les mobilitzacions al carrer han anat a la baixa. Continua en peus el moviment independentista, que avui per avui encara és majoritari quan surt al carrer respecte a protestes per demanar com ara més drets per l’habitatge, laborals, drets per als LGTBI i tants altres col·lectius que surten al carrer per reivindicar drets. Avui, i segons els termòmetres de ciutadans que surten al carrer, l’independentisme tot i haver anat a la baixa és qui omple més carrers.
En cas de no espavilar-se els respectius governs poden renéixer les protestes per part de persones que cada dia tenen més dificultats per emancipar-se i fer la seva vida amb comoditat econòmica i social. Fa uns anys un moviment d’indignació d’arreu d’Europa va patentar un 15 de Maig del 2011. Joves, grans i fins i tot jubilats van ocupar les places de les ciutats per protestar contra un sistema econòmic injust que deixava milions de ciutadans al marge de viure amb qualitat de vida. Llavors, el 15-M era tota una esperança. De les protestes, fa més de tretze anys. Ha desaparegut el moviment del 15-M i entre d’altres, Pablo Iglesias, que encapçalaven la manifestació.
De moment, no es veu res concret ni hi ha cap intuïció de tornar al moviment esfumat del 15-M. Amb tot, fa uns dies va haver-hi un tast. Va ser la setmana passada amb un 13-O, majoritàriament joves que començaven a dir prou a situacions injustes d’habitatge i de qualitat de vida. Protestes de sentit comú que poden anar a més en cas que els governs no hi posin remei que vagi més enllà d’anunciar en un debat de política general que es faran 50.000 habitatges socials en els pròxims sis anys. Els joves del 13-O, sense partits polítics al darrere, demanaven una vaga de lloguers. És a dir, deixar de pagar el lloguer. Un maldecap real per a Pedro Sánchez. Un 15-M amb un altre format desestabilitzador.