El lloguer, a nom de la filla

Estic calculant els dies que resten perquè la meva filla sigui major d’edat. L’endemà, si és que no ens posem mans a l’obra el mateix dia de l’aniversari, correrem com llebres fins al punt on s’hagin de fer els tràmits per posar el contracte de lloguer al seu nom i sol·licitar així totes les ajudes als joves que en aquells moments estiguin disponibles. Als papers apareixerà ella, però no cal dir que, a l’habitatge, hi viurem els mateixos que ara formem el nucli familiar i que tenim el pap ple de veure com els preus se’ns han escapat, de nou, de les mans. Encara no he fet el càlcul però, amb una mica de sort, l’aterratge de la nena als 18 anys coincideix amb una època electoral –ja seria mala sort que no fos així amb tot el que votem darrerament– i en conseqüència les ajudes als joves, i al lloguer, i a tothom que tingui un nom que comenci per vocal, es multipliquen i a casa ens plouen bitllets provinents de diferents administracions. Tot i que tinc el pressentiment que, el dia que ens arribi l’hora de treure suc d’alguna prestació, aleshores aquell dia les ajudes deixaran de ser universals i no podrem ni ensumar-la. Que soc conscient que fer aquest pas, el de beneficiar-nos de les ajudes de la nena un cop convertida en una dona de profit, no serà gaire decorós. Però aleshores pensaré en aquella part dels 200 milions d’euros trets de les arques públiques que aniran a parar als rendistes que acumulen pisos i pisos i que esperen la mínima oportunitat per escanyar els inquilins, i aleshores se’m passaran tots els mals i totes les culpes. Que va haver-hi un dia, i d’això no fa tant, que confiava que arribaria el moment en què algú prendria mesures per posar fre a aquesta sagnia. Però, vist que ni un miracle ens rescatarà de l’abisme, només puc pregar que passin ràpid els dies que resten fins a l’esperat aniversari.