Sobre la llengua

Un català telefona, per motius professionals, a un poble prop d’Estocolm. Qui despenja l’auricular pronuncia el “hello!” internacional, i aleshores el català demana pel doctor F, suec. Quan el doctor F descobreix que la conferència ve de Barcelona inicia la conversa amb un “diga”. El català s’excusa, en anglès, de no poder utilitzar l’idioma del doctor, ja que no el sap. Aleshores el suec, molt amablement, s’excusa en castellà: “También ustedes me tendrán que perdonar, pues yo tampoco hablo su lengua”. El català, una mica desconcertat, li fa veure que està parlant en espanyol, i el suec ho precisa: “Sí, és clar, però el seu idioma no és l’espanyol, sinó el català, i, perdoni, però no el parlo gaire bé”.

Que ens vingui de fora una defensa de la identitat del nostre idioma és una anècdota agradable que no pot compensar, però, la feblesa de la defensa interior, que és on ens juguem decisivament la partida.

Una amiga igualadina m’explica el que en diu una “pàgina viscuda”. Un nen de família asturiana amb vuit fills, traslladada a Catalunya, ingressa en un parvulari català, passa després a una escola catalana fins als nou anys, i ja és un catalanoparlant perfecte, dels primers de la classe. I ara ve l’amarga continuació: els seus germans més petits, àdhuc nascuts a Catalunya, ingressen a l’escola estatal i són castellanoparlants.

Què passa a l’escola estatal, doncs? Hem de tenir en compte que cada any es formen a Catalunya molts mestres de català –dos mil, tres mil, inclosos els que es troben a mig reciclatge?– que arriben a l’escola estatal; quin paper hi fan o hi poden fer? ¿hi donen el rendiment que seria lògic després de tants esforços esmerçats a formar-se en la seva especialitat? Tot fa pensar que les seves possibilitats de treball de redreçament lingüístic, cultural i nacional queden desaprofitades i que molts alumnes no arriben a adonar-se –viure el fet– que tenen un mestre català.

Els pares poden exigir a la direcció dels centres estatals que en comptes de posar als parvularis els mestres acabats d’arribar a Catalunya –i que no entenen el nostre idioma– hi posi personal catalanoparlant, perquè també en aquestes escoles cal aplicar la “Constitución” que ordena de donar als nens un ensenyament preescolar en la llengua materna. Es fa, això?

I encara un punt a considerar: les estadístiques que s’encarreguen a les escoles estatals sobre el percentatge de nens castellanoparlants són confeccionades per uns mestres que confonen la llengua dels pares amb la de llurs fills, i aquesta confusió ens és perjudicial. Perquè aquests nens que apareixen com a castellanoparlants haurien d’aparèixer com a “bilingües”, perquè ja fa cinc anys que estudien català. ¿O és que aquestes classes no compleixen el seu objectiu?

Diria que no podem “fer el suec” ni un dia més sobre un problema tan greu, si no fos que hi ha suecs que el veuen més clar que molta gent que viu entre nosaltres.