Ciclistes de Nova York i a Catalunya

La bicicleta s’ha convertit en un signe diferenciador d’Europa i dels Estats Units.

En aquests moments, els nord-americans contemplen amb sorpresa l’èxit de la bicicleta, especialment a Nova York. Es calcula que ja hi ha en aquella ciutat uns dos milions de ciclistes, i aquest “boom” ha provocat no tan sols la sorpresa que deia, sinó un moviment de protesta que creix ràpidament. Perquè resulta que els ciclistes de Nova York pedalegen amb un entusiasme desenfrenat –vet aquí un mot que els escau– i circulen per les voreres, menyspreen les direccions prohibides, envaeixen a tota velocitat els parcs públics i, en definitiva, infringeixen els “bons costums” circulatoris, sense que ningú es decideixi a sancionar aquestes infraccions. L’aparició dels dos milions de ciclistes ha fet veure que Nova York no havia previst jurídicament aquesta plaga. Hi ha un buit legal absolut.

Val a dir que, ja fa un parell d’anys, vaig tenir un indici del que es preparava, quan vaig veure un ciclista que baixava les escales del metro de Nova York i entrava amb la màquina en un vagó.

En una publicació americana s’ha escrit: “Si hem enviat un home a la Lluna, bé hem d’aconseguir de dominar la crisi de la bicicleta”, però també se senten comentaris histèrics: “La crisi de la bicicleta demostra que la societat moderna és ingovernable, si és que no anuncia l’enderrocament de la civilització occidental”. Em semblen molt més assenyats els qui proposen l’adopció urgent d’una cultura de la bicicleta a l’europea.

D’aquesta cultura, en tenim una manifestació ben a prop: l’estiu passat, tres catalans van fer una volta a Catalunya en bicicleta; era el meu somni, i el vaig abandonar després de fer tot l’Ebre –des de Santander fins a l’illa de Buda– i haver de superar duríssims muntanyams. Catalunya no és precisament un país pla, i demana ciclistes joves i amb pulmons.

Els tres catalans han volgut recordar la seva experiència amb una auca, l’últim dibuix de la qual duu aquest peu: “Més d’un centenar de pobles / com a fruit d’eixa excursió, / vint-i-vuit comarques nobles, / dos Estats i una nació”. Perquè en un moment del viatge “enyorats de tramuntana / travessem tot l’Empordà. / Ni l’arbitrària duana / ens pot ja ara deturar”.

Les mides del nostre país fan que s’hi pugui fer volta en bicicleta –com s’hi ha fet la volta en carro– i fins i tot no és cap disbarat imaginar-se una volta a peu. (Que la majoria de ciutadans, “víctimes de la civilització occidental”, no puguem permetre’ns aquest luxe és una altra qüestió.) La “volta en bicicleta als Estats Units” és impensable, però en canvi hi ha milers i milers de quilòmetres quadrats sense desnivells notables que justificarien l’adopció de la bicicleta com un vehicle de “comunicació social” en les comunitats d’extensió discreta; a més, l’ús de la bicicleta en aquells nuclis podria regular-se amb més “urbanitat” que a la gran urbs novaiorquesa. Sigui com sigui, jo dono molta importància al caos ciclista que s’ha creat a Nova York, perquè bé hauran de fer alguna cosa, i l’experiència ens demostra que les nostres formes de vida van a remolc –més d’hora o més tard– de les decisions, els invents i els principis que s’imposen a Manhattan. Les onades que hi neixen acaben arribant sempre a les nostres platges.