Ni distància ni punyetes

M’he hagut de fregar els ulls per creure’m que l’escena no era producte de la meva imaginació. De fet, he tingut l’oportunitat de contemplar-la sense treure-li l’ull de sobre, així que confirmo sense marge d’error que l’he vist. He observat un motorista a la ronda Litoral que es desplaçava de forma permanent pel mig del carril malgrat, i aquí està la gràcia del tema, que hi havia un trànsit tan dens que els vehicles de quatre rodes estaven la major part del temps aturats. He estat a punt de baixar la finestra del cotxe, aprofitant que el tenia situat just al davant, per preguntar-li si es trobava bé o si aquell comportament era fruit d’un dolor inesperat que li impedia avançar zigzaguejant entre els turismes. El cas és que allà seguia ell, avançant a poc a poc quan la resta de cotxes també ho feien, i aturat davant la meva mirada atònita quan ningú no podia progressar. Quan creia que estava davant un miracle, he entès el quid de la qüestió: a escassos metres, darrere nostre, circulava una furgoneta de la Guàrdia Urbana que hauria captat qualsevol imprudència. Ara sí que aposto al negre que no hi ha un sol motorista al món que eviti els avançaments indeguts quan hi ha trànsit dens. M’he arribat a preguntar si és un comportament autoritzat per la DGT i soc una completa ignorant. Que ja ho entenc, que qui es compra una moto, sobretot per usar-la en les hores punta per desplaçar-se a treballar, ho fa amb l’única finalitat d’esquivar les caravanes, i al preu que sigui. Però és que el meu cotxe fa un senyal sonor quan un element aliè s’acosta a escassos mil·límetres i hi ha ocasions que passen tantes motos a tocar que sembla que algú està recuperant una de les mítiques sessions de música màquina a Chasis. Ni distància de seguretat ni punyetes en vinagre. Dec ser l’única que percep massa fina la línia que separa l’habilitat del risc.