Els jocs de la fam

Per recuperar la credibilitat els partits independentistes han de respondre a un seguit d’emergències. Han de teixir unes complicitats mútues per alliberar-se del jou principal, l’Estat espanyol. La lluita per l’hegemonia catalana només ha beneficiat l’espanyolisme. Els projectes socials de cada formació són antagònics en alguns aspectes. La complicitat no és gens fàcil, però tota aliança incondicionada amb l’espanyolisme ens condemna a una desaparició nacional: ser una perifèria autonòmica empobrida. Hi ha l’emergència lingüística. La substitució del català pel castellà és galopant. Hi ha la infraestructural. Fins quan es facilitarà l’Espanya radial mentre es frena l’eix mediterrani i el teixit viari català? Hi ha l’emergència del finançament. Fa vergonya sentir les crítiques al concert basc mentre se silencia que Madrid acapara els recursos de tot l’Estat. Hi ha la de l’habitatge i la pujada estratosfèrica dels aliments. Fins quan els partits d’“esquerra” seran còmplices de la pèrdua del poder adquisitiu? Hi ha l’impacte social i cultural del flux massiu del turisme que configura el país com un parc temàtic. Parc que és sostingut per una mà d’obra precària i té relació amb l’impacte de la immigració. Qui ha de regular el turisme i la immigració, el mercat? Madrid? Sense polítiques que no destrossin el territori i la pròpia cultura, s’alimenta l’animadversió a tota economia turística, però també la xenofòbia a la immigració, que a causa de la seva extrema precarització part de la població la culpa erròniament de l’estancament dels sous i de la saturació dels serveis, quan els responsables són els qui eviten regular aquest model econòmic. Mentrestant, explotats i sobreexplotats competim per qui es ven més baix.